Segueix sent molt freqüent que les parts dels contractes d'arrendament d'habitatges es sorprenguin (especialment els arrendadors) quan els advertim que els terminis de durada pactats es poden veure alterats fins i tot contra la seva voluntat. Si bé existeix llibertat per fixar la durada entre les parts, la concurrència de determinades circumstàncies pot fer que els contractes vegin incrementat el termini de vigència i tot això com a conseqüència de l'aplicació imperativa (només per als contractes d'arrendament d'habitatge) de la Llei d'Arrendaments Urbans de 1994 (d'ara endavant la LAU).

El primer supòsit es produeix quan les parts pacten un termini de durada inferior a tres anys. La LAU contempla el dret dels arrendataris a prorrogar el contracte fins a un límit màxim de tres anys. Efectivament, l'article 9 de la LAU estableix un termini mínim de durada de l'arrendament, de tal manera que si les parts pacten una durada inferior a tres anys, el contracte podrà ser prorrogat, per la sola voluntat de l'arrendatari, fins als tres (any rere any).

Això és així des de l'aprovació inicial de la LAU, l'any 1994, que només ha sofert una modificació quant a aquest termini mínim, que inicialment era de cinc anys i ara, després de la reforma operada per la Llei 4/2013, de 4 de juny, ha passat a ser de tres anys.

D'acord amb això, l'arrendador no pot evitar que el contracte, encara que s'hagi pactat amb una durada de, per exemple, un any, es prorrogui, per la simple i unilateral voluntat de l'arrendatari, per un segon any i en finalitzar aquest per un tercer any més.

Aquest dret de l'arrendatari li genera una obligació en el sentit que si ell no desitja que es prorrogui el contracte ha de comunicar-ho amb una antelació de trenta dies a la data de terminació del contracte ja que, en cas contrari, queda compromès a complir un any més.

El segon suposat en què pot produir-se una variació del termini inicial pactat del contracte d'arrendament d'habitatge es dóna quan, una vegada arribada la data de finalització del contracte (o qualsevol de les seves pròrrogues), cap de les parts contractants notifica a l'altra, amb almenys amb trenta dies d'antelació a aquella data, la seva voluntat de no renovar el contracte, ja que en tal cas aquest es prorroga automàticament durant un any més i així successivament. Per això, qui desitgi que el contracte acabi efectivament en arribar la data prevista, no haurà de limitar-se a esperar, sinó que caldrà que ho comuniqui prèviament a l'altra part amb trenta dies d'antelació.