La Sala social del Tribunal Suprem, per mitjà de sentència de data 18 d'octubre de 2016, resol un recurs de cassació per a la unificació de doctrina en el qual s'al·lega la infracció de l'article 123 del RD 1/1994 de 20 de juny, en relació amb l'article 1902 del Codi Civil, i amb l'article 17 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Ens trobam davant un cas de Recàrrec de Prestacions econòmiques de Seguretat Social derivades d'accident de treball, cimentat en l'incompliment del deure vigilància de l'empresari.

A títol introductori, recordam que l'article 123 de la Llei General de la Seguretat Social en la redacció vigent en les dates en què varen ocórrer els fets (ara substituït per l'article 164 del Texto Refundido de la Ley General de la Seguridad Social aprovat per Reial decret Legislatiu 8/2015, de 30 d'octubre) es limita a establir amb caràcter general la possibilitat de la imposició del recàrrec. L'article 1902 del Codi Civil estableix: «El que per acció o omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat».

I al seu torn l'article 17 de la Llei de Prevenció de riscos Laborals estableix:

«1. L'empresari adoptarà les mesures necessàries amb la finalitat de que els equips de treball siguin adequats per al treball que hagi de realitzar-se i convenientment adaptats a aquest efecte, de manera que garanteixin la seguretat i la salut dels treballadors en utilitzar-los.

Quan la utilització d'un equip de treball pugui presentar un risc específic per a la seguretat i la salut dels treballadors, l'empresari adoptarà les mesures necessàries amb la finalitat de que:

a) La utilització de l'equip de treball quedi reservada als encarregats d'aquesta utilització.

b) Els treballs de reparació, transformació, manteniment o conservació siguin realitzats pels treballadors específicament capacitats per a això.

2. L'empresari haurà de proporcionar als seus treballadors equips de protecció individual adequats per al compliment de les seves funcions i vetllar per l'ús efectiu dels mateixos quan, per la naturalesa dels treballs realitzats, siguin necessaris.

Els equips de protecció individual hauran d'utilitzar-se quan els riscos no es puguin evitar o no puguin limitar-se suficientment per mitjans tècnics de protecció col·lectiva o mitjançant mesures, mètodes o procediments d'organització del treball».

La sentència recorreguda, corregida per la del TS analitzada, xifra en essència la declaració i responsabilitat de l'empresa –amb vista al Recàrrec de Prestacions- en la circumstància de trobar-se present durant els treballs un Cap d'equip en una quadrilla de treball formada per cinc persones. I això era suficient segons la sentència recorreguda per determinar que l'empresa es trobava present, per delegació de l'Encarregat que es va absentar i per tant la seva responsabilitat. Les tasques a realitzar consistien en desmontar una estesa elèctrica, en concret el trenat que anava des de la façana al suport de fusta (pal) i des d'aquest al suport de formigó. Es va realitzar la desconnexió del trenat sense incidències i a continuació l'actor va iniciar l'ascens del pal de fusta sense arriostrar-lo prèviament. L'ascens ho va realitzar pujat a una escala de mà que un altre treballador subjectava a la base malgrat que disposaven de mitjans per arriostrar així com d'una cistella elevadora en el camió. Una vegada tallat el cable del costat de suport del formigó el pal va començar a balancejar-se i a oscil·lar provocant-se el seu trencament i la caiguda del treballador, ancorat al pal.

Consta que el treballador, amb caràcter previ a l'accident, havia rebut formació sobre prevenció de riscos inclòs el de treball en altura, així com l'avaluació del seu lloc de treball explicant l'empresa amb un Pla Genèric de seguretat i salut, que s'expressa en els següents termes:

- «S'analitzarà la resistència del suport abans de l'ascens, calçant i retacant degudament la base i arriostrant quan sigui necessari.

- Es compensaran les tensions mecàniques exercides sobre el mateix, amarrant vents, col·locant reforços o arriostrant en cas necessari.

- Quan es dubti de l'estabilitat d'un suport s'empraran grues o es prohibirà l'ascens.

- Suports de fusta (excepte els suportats per "zanca" d'acer). Abans d'iniciar qualsevol tipus de treball en ells, a més de totes les comprovacions prèvies, és obligatori arriostrar».

Doncs bé, s'addueix a la resolució comentada que, acreditat que existia tant la informació necessària sobre la manera de dur a terme l'operació de desmuntatge com els mitjans adequats per complir amb el pla, no existeix raó perquè la conducta dels dos treballadors, inclòs l'accidentat, no seguissin les prescripcions indicades i a més prescindissin dels mitjans al seu abast, per la qual cosa no cal establir la relació causa-efecte entre omissió de mesures de seguretat i el resultat danyós per al treballador.

Certament no consta la imposició per l'encarregat, abans d'absentar-se, de l'ús de l'escala de mà; ni que el Cap d'Equip exigís aquest comportament al treballador sinó que actuant conjuntament aquest amb el Cap d'Equip, ni arriostraren el pal ni van emprar la cistella elevadora que es trobava a la seva disposició. I no per això cal establir la imposició del recàrrec a l'empresa, per la simple falta de vigilància. No procedeix en definitiva el recàrrec al no apreciar-se relació de causalitat entre l'accident sofert i la conducta empresarial ja que (1) el treballador disposava de la formació adequada i (2) dels mitjans necessaris per realitzar el treball, no existint raó alguna perquè els treballadors no seguissin les prescripcions indicades i a més prescindissin dels mitjans al seu abast.

Constatam amb massa assiduïtat com una de les infraccions més comunes per les quals es penalitza a les empreses es basa en el deure de vigilància. A més de l'obligació d'establir els mitjans de seguretat, lliurar els equips de protecció, i formar i informar al treballador en els riscos del seu lloc de treball, l'empresari té l'obligació de vigilar al treballador i vetllar per que aquest compleixi amb les normes en matèria de prevenció de riscos sobre les quals ha estat instruït. Doncs bé, malgrat aquesta obligació, resulta evident de la lectura d'aquesta sentència l'afluixament d'aquest deure vigilància, en el sentit de considerar-ho ineficaç per adjudicar la responsabilitat empresarial del recàrrec de prestacions de Seguretat Social, quan s'ha complert escrupolosament amb totes les referides obligacions, no bastant amb l'ús de la mera “culpa in vigilant” com a pilar per construir aquesta responsabilitat empresarial.

Serà, doncs, aquesta sentència una eina doctrinal a utilitzar en aquells casos en què s'ha imposat a l'empresa l'esmentat recàrrec de prestacions en accidents produïts per haver-se apartat el treballador del compliment de les normes de prevenció de riscos per simple descuit o indolència, o fins i tot per excés de confiança.