En una tendència creixent cap a la cerca de protecció dels “llocs de treball" per la via de la nul·litat de l'acomiadament, sorgeix una nova Sentència – del Jutjat social núm. 3 de Barcelona, núm. 137/2017, de 21 d'Abril – que, sens dubte i al marge dels eventuals recursos que enfront de la mateixa puguin plantejar-se, ve a sumar-se a altres pronunciaments judicials que han sembrat d'incertesa el panorama actual de les relacions laborals en matèria d'extinció de la relació laboral.
Aquesta Sentència enjudicia un supòsit de fet en què l'empresa demandada acomiada un “comercial de zona” mitjançant carta d'acomiadament disciplinari en la qual es fa constar que els motius són: “la baixada continuada del seu rendiment en el treball i l'incompliment reiterat en les instruccions i procediments rutinaris del seu lloc de treball”. Interessa destacar que, a un primer moment, enfront d'aquesta decisió extintiva s'interposa pel treballador demandant papereta de conciliació sol·licitant la improcedència de l'acomiadament, a l'acte del qual –una vegada citades les parts- el propi actor no acudeix i se li té per desistit; procedint, en un moment posterior, i dins del termini de caducitat de l'acció d'acomiadament, a interposar una segona papereta de conciliació, en la qual aquesta vegada, sí reclama la nul·litat. L'acte se celebra sense acord, si bé l'empresa reconeix la improcedència del mateix i ofereix la quantitat de 41.127´48€ en concepte d'indemnització.
Plantejada la demanda per l'actor, l'objecte del debat es centra a dilucidar si, reconeguda per l'empresa la improcedència de la decisió extintiva, que ha estat articulada per la mateixa, via carta d'acomiadament disciplinari “genèrica” (en la qual no es diu res concret, en paraules del Jutge), es donen motius per declarar la nul·litat de l'acomiadament per falta de causa.
Així, el Jutge d'instància en la Sentència, per estimar la pretensió de nul·litat amb els efectes inherents a aquesta declaració, acull l'argumentació de la part actora que apel·la al Conveni nº 158 de la OIT, en l'article 4 que estableix que no cal acomiadar un treballador “tret que existeixi per a això una causa justificada relacionada amb la seva capacitat o la seva conducta o basada en les necessitats de funcionament de l'empresa, establiment o servei”, en relació amb l'article 6.4 del Codi Civil que sanciona amb la nul·litat els actes realitzats en frau de llei.
Pel Jutge, el Conveni núm. 158 de la OIT al·ludit, a partir de l'aprovació de la Llei 25/2014, de 27 de novembre, de Tractats i altres Acords Internacionals, forma part integrant de l'ordenament jurídic nacional, de tal sort que és una norma plenament vigent com a norma interna i s'integra dins de l'estructura de la jerarquia normativa prevista i consagrada en l'article 96 de la Constitució Espanyola. Per tant, en atenció al fet que aquesta norma internacional estableix expressament que l'acomiadament ha de ser causal i que no és admissible que el cessament no tingui un motiu concret i explícit (similar a la figura del desistiment o acomiadament “lliure”), davant la falta de causa – argumenta la Sentència- s'està davant acte jurídic que impacta directament amb la figura del frau de llei, ja que s'està utilitzant la norma que dóna cobertura formal a l'acomiadament –ja sigui l'article 54 de l'Estatut dels Treballadors o el 52– per aconseguir un resultat (l'extinció de la relació laboral) prohibit per a la Llei, o contrari a la Llei, en la mesura en què és necessària l'existència d'una causa.
Segons el parer del Jutge, cal que els jutges assumeixin la funció jurisdiccional que els és pròpia i apliquin les normes de dret internacionals de treball en el mateix plànol jeràrquic que la llei interna, i entén que, en aquesta matèria concreta -la causalitat de l'acomiadament- és evident que l'aplicació que estan fent els tribunals espanyols és contrària a les prescripcions del Conveni núm. 158 de la OIT. I per tant conclou, que la decisió extintiva unilateral de l'empresa s'ha de declarar nul·la, ja que sota l'aparença formal d'un acomiadament disciplinari no hi ha causa real, sigui o no procedent.
