És doctrina sòlida i reiterada del Tribunal Constitucional, i àmpliament coneguda, que el dret a la tutela judicial efectiva pot veure's també lesionat quan de l'exercici d'una acció judicial per part d'un treballador (o bé d'actes preparatoris o previs necessaris per al posterior desenvolupament d'aquesta acció judicial) es desencadeni una represàlia del seu ocupador o, en tot cas, una afectació negativa en el seu conjunt de drets laborals. Del dret consagrat com a fonamental en l'article 24.1 de la Constitució Espanyola, que literalment resa: “Totes les persones tenen dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals en l'exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió” s'articula l'anomenada ‘Garantia d'Indemnitat’, que va néixer amb la protectora vocació d'impedir que de la interposició d'una acció judicial (o d'actes preparatoris d'aquesta acció o fins i tot de reclamacions extrajudicials) poguessin propiciar-se conseqüències perjudicials en els drets d'un treballador.
Amb aquest dret -de gran desenvolupament constitucional i jurisprudencial sobretot en els últims 15 anys- es tracta de garantir la impossibilitat d'adopció per part de l'empresa de mesures de represàlia -el ‘acomiadament’ molt freqüentment- derivades de l'exercici per un treballador de la tutela judicial dels seus drets, de manera que tota decisió empresarial que estigui motivada pel fet d'haver exercitat una acció judicial tendent al reconeixement d'uns drets dels quals el treballador es creia assistit, i que li irrogui un perjudici, serà radicalment nul·la (en el cas d'un acomiadament suposarà la nul·litat del mateix), per atemptar contra aquest dret fonamental.
Com dèiem, l'anterior doctrina es troba perfectament consolidada si bé la sentència del Tribunal Constitucional número 183/2015, de 10 de setembre, dota d'un nou aire o matís a l'anomenada garantia d'indemnidad prèviament assentada.
En concret, i entrant en l'anàlisi objecto d'aquest comentari, la resolució examinada separa conceptualment el ‘pressupost’ (o suposat de fet) de la garantia d'indemnitat de el ‘indici’ de vulneració d'aquesta garantia.
Així, i això és el nou, el fet que s'hagin exercitat accions prèvies per un treballador representa únicament un ‘pressupost’ de la possibilitat mateixa de la violació de l'article 24.1 de la Constitució Espanyola, però no un ‘indici’ de vulneració d'aquest dret que per si solament desplaci a l'empresa l'obligació de provar la legalitat -i ajust constitucional- de la seva decisió o acte.
La connexió indiciaria imposa a l'empresa la càrrega probatòria de desvincular el seu acte de l'indici de lesió aportat, però sense que l'esfera indiciaria condueixi, indefectiblemente, a la declaració de la vulneració constitucional assenyalada.
D'acord amb l'anterior, l'extinció contractual o acomiadament, o decisió o actuació en general de l'empresa, que resulti aliena a tot mòbil de represàlia per l'exercici del dret a la tutela judicial efectiva del treballador, responent la causa al·legada a la causa real, que compti amb entitat suficient para, per si mateixa, explicar objectiva, raonable i proporcionadament la decisió empresarial qüestionada, comportarà que no calgui apreciar automàticament per això una vulneració de la garantia d'indemnitat de l'article constitucional citat.
En una línia propera a la traçada pel Tribunal Constitucional prèviament s'havia pronunciat la Sala social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, a través de sentència de data 19 de gener de 2015, per la qual es nega l'existència de vulneració de la garantia d'indemnitat en un cas en el qual el treballador va ser acomiadat en una primera ocasió sent declarat nul tal acomiadament i havent-se-li readmès, es procedeix a acomiadar-li novament per causes econòmiques. S'entén pel Tribunal que hi ha una causa objectiva que gens té a veure amb el previ exercici de la tutela judicial per part del treballador. En els termes de la sentència del TC, aquesta acció anterior del treballador es va considerar el ‘pressupost’ de la garantia d'indemnitat, però no de forma automàtica un ‘indici’ de vulneració d'aquesta garantia.
Amb tot i malgrat l'aparent relaxació teòrica que comporta aquesta precisió doctrinal que ens ofereix el Tribunal Constitucional, no desapareixeran les dificultats que -dit sigui en termes generals- trobarà una empresa per acreditar que la seva actuació qüestionada “resulti aliena a tot mòbil de represàlia”, i respongui a una “causa real, que compti amb entitat suficient para, per si mateixa, explicar objectiva, raonable i proporcionadamente”, quan el treballador hagi anticipat una acció judicial (o actes preparatoris o previs a l'exercici de la mateixa) abans d'aquesta actuació empresarial.
