El TS té en compte els serveis prestats des del primer dels contractes temporals subscrits, en aplicació de la teoria de la unitat essencial de vincle contractual, encara que hi hagi hagut interrupcions superiors als vint dies hàbils.
La Sala social del Tribunal Suprem, a través de sentència de data 23 de febrer de 2016, per fixar l'import de la indemnització per acomiadament improcedent ha considerat que s'ha de computar en l'antiguitat el temps de durada d'un primer contracte de treball, a pesar que hi hagi hagut una interrupció amb un segon contracte de treball concertat de més de dos mesos, i fins i tot encara que s'hagin percebut prestacions per desocupació en aquest lapse.
A manera de preàmbul, el debat suscitat en cassació per a unificació de doctrina, gira entorn del mètode de càlcul de l'antiguitat del treballador, a l'efecte de fixar l'import de la indemnització per acomiadament improcedent, quan s'han produït interrupcions en la prestació de serveis per a la mateixa empresa. Aquest debat parteix del corresponent recurs que planteja el treballador demandant denunciant la infracció de l'art. 56.1 de l'Estatut dels Treballadors (en la seva versió de 1995) i la Disposició Transitòria 5a de la Llei 3/2012.
La qüestió de l'efecte que puguin tenir les interrupcions en la contractació d'un mateix treballador, per a una mateixa empresa, a l'hora de fixar l'import de la indemnització pel cessament, ha estat objecte d'anàlisi per la Sala social del Tribunal Suprem en múltiples ocasions. El criteri general del que partim és que l'antiguitat computable a l'efecte del càlcul de la indemnització, això és, el temps de serveis al fet que al·ludeix l'art. 56.1 de l'Estatut dels Treballadors, es remunta a la data de la primera contractació, tant si han intervingut irregularitats en els successius contractes temporals com si el que ha succeït és la mera successió regular de diversos contractes de treball sense una solució de continuïtat significativa, doncs l'antiguitat d'un treballador en una empresa determinada no és una altra cosa que el temps que el mateix ve prestant serveis a aquesta empresa sense solució de continuïtat, encara que tal prestació d'activitat laboral s'hagi dut a terme sota el paraigua de diferents contractes de classes diferents, temporals i indefinits, atès que la relació laboral és la mateixa, doncs en aquests casos aquesta diversitat de contractes no provoca l'existència de relacions laborals diferents.
A l'efecte del càlcul de l'antiguitat en els supòsits de successió de contractes temporals quan s'hagués utilitzat fraudulentament la contractació, el Tribunal Suprem va arribar a indicar que "el supòsit de l'antiguitat, a l'efecte de la seva remuneració, constitueix un problema de característiques diferents al d'examinar la legalitat dels contractes a l'efecte de resoldre sobre la legalitat de l'extinció de l'últim dels quals hagin pogut integrar una cadena de contractes temporals. Amb aquest complement es compensa l'adscripció d'un treballador a l'empresa o l'experiència adquirida durant el temps de serveis, circumstàncies que no es modifiquen pel fet d'haver existit interrupcions més o menys llargues en el servei al mateix ocupador, màxim si tals interrupcions foren per imposició d'aquest últim".
El polèmic debat de les interrupcions en la prestació de serveis ha estat examinat també en els casos en què, considerant errònia la utilització de la contractació temporal, el Tribunal Suprem ha entès que la relació havia de ser qualificada com a fixa discontínua. En tals casos s'ha declarat la unitat essencial del vincle contractual, malgrat l'existència de ruptures contractuals amb interrupcions significatives en la prestació de serveis.
Respecte de la durada de les interrupcions, l'Alt Tribunal ha deixat consolidada la doctrina segons la qual, "en supòsits de successió de contractes temporals es computa la totalitat del temps de prestació de serveis a l'efecte de l'antiguitat, quan ha existit la unitat essencial del vincle, la qual cosa comporta que se li hagi llevat valor amb caràcter general a les interrupcions de menys de vint dies, però, també, a interrupcions superiors a trenta dies, quan la mateixa no és significativa, donades les circumstàncies del cas, a l'efecte de trencar la continuïtat en la relació laboral existent".
D'altra banda, s'ha dit que cal estar a totes les circumstàncies del cas i no només a les declaracions de les parts, perquè la voluntat del treballador pot estar viciada per l'oferta empresarial de celebrar un nou contracte en properes dates. En atenció a això, és doctrina del TS que la unitat del vincle, a l'efecte del còmput de l'antiguitat, no es trenca, per exemple, per la simple signatura de rebuts de quitança entre els successius contractes subscrits amb curtes interrupcions; ni quan les interrupcions es fan coincidir amb el període vacacional.
Doncs bé, analitzant ja el cas de la sentència comentada, es tracta de veure si en el mateix es donen aquestes circumstàncies a les quals fa referència aquesta doctrina. A aquest efecte, com assenyala el TS, resulta rellevant el que la ruptura en la continuïtat de la prestació de serveis aconseguís 2 mesos i 8 dies naturals. La ruptura es produeix després d'un historial contractual entre les parts, que començava el 14 de novembre de 2005 i que, fins al moment del cessament en 12 de març de 2009 havia mantingut una admissible unitat, atès que, fins i tot admetent l'interval de 29 dies entre el primer i el segon, s'havien celebrat 4 contractes de treball, sense solució de continuïtat entre els tres últims.
Aquesta mateixa consideració mereix la situació que s'inicia el 21 de maig de 2009, data en què les parts subscriuen un nou contracte, que serà seguit de 4 contractes més, intervenint entre aquests últims breus lapses de temps -tots inferiors a 20 dies- que no impedeixen entendre que existís aquesta unitat.
I, arribats a aquest punt, es pronuncia la sentència sobre l'eventual efecte interruptor del cessament de 12 de març de 2009 respecte d'una relació laboral que no es reprèn fins al 21 de maig següent. Segons resa aquesta sentència, contràriament al que sosté la sentència recorreguda, la situació a contemplar, després del relat sobre la contractació realitzada, permet sostenir que sent pretensió del treballador posar en relleu la persistència en l'ús fraudulent de la contractació temporal, no s'ha acreditat que tal utilització de contractes de durada determinada estigués justificada; el que s'uneix al fet incontrovertit que el treballador ha prestat serveis sempre per a la mateixa empresa -malgrat l'aparença formal diferent- i amb la mateixa categoria professional. D'altra banda, es desconeixen les circumstàncies i condicions en què es va produir aquella ruptura en la continuïtat de la prestació de serveis, corresponent a l'empresa la càrrega d'acreditar, si escau, que es va tractar d'una extinció indemnitzada i no impugnada per part del treballador.
Per tot això estima el recurs el TS, revocant en part la sentència del Jutjat d'instància en el sentit de condemnar a l'empresa al fet que, en cas d'optar per la indemnització, la mateixa es computi tenint en compte la prestació de serveis des del 14 de novembre de 2005.
És molt significatiu que el Tribunal hagi aconseguit aquesta conclusió a pesar que -segons resa la declaració de fets provats de la sentència d'instància- del 13 de març de 2009 al 20 de maig de 2009 (això és, per 69 dies) el treballador percebés prestacions per desocupació-extinció; fet aquest rellevat al silenci per la sentència analitzada, per a sorpresa d'aquest lector.
