És cert que cada vegada és més freqüent que en l'atorgament de les escriptures públiques de compravenda de béns subjectes a l'impost sobre béns immobles, les parts pactin sobre qui i en quina proporció ha de pagar el referit impost de l'any en què es produeix la compravenda del ben subjecte. En tal cas, no existeix discussió, les parts han de sotmetre's al que hagi acordat sobre aquest tema.

No obstant això, quan les parts no han acordat res sobre el tema, han sorgit serioses discrepàncies respecte al règim jurídic establert en l'article 63 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals en relació amb els articles 61.1 i 75.2 del mateix text legal, que són els que determinen el subjecte passiu de l'impost, el fet imposable i la meritació, correlativament.

En efecte, aquest règim havia estat interpretat de forma dispar per la jurisprudència menor de les Audiències Provincials. Algunes en el sentit que si no hi havia pacte, el titular del ben al moment de la meritació (l'u de gener de cada any, és a dir, en tot cas el venedor) havia d'assumir l'import íntegre de l'impost (fos el que fos la data de la transmissió); unes altres, en el sentit que, malgrat l'absència de pacte, el venedor podia repercutir l'impost al comprador de forma proporcional al temps transcorregut fins a la venda.

Doncs bé, la Sala 1º del Tribunal Suprem, en sentència número 409/2016, de 15 de juny, ve resoldre aquesta qüestió de forma definitiva en unificar la doctrina existent declarant com a “doctrina jurisprudencial que l'art. 63.2 de la Llei d'Hisendes Locals s'ha d'interpretar de manera que, en cas d'absència de pacte en contrari, el venedor que aboni l'IBI podrà repercutir-ho sobre el comprador, en proporció al temps en què cadascuna de les parts hagi ostentat la titularitat dominical i pel temps que ho sigui”.