Les conseqüències de la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de dia 14 de setembre de 2016, a l’assumpte C596/14, no s’han fet esperar. Efectivament, el passat 18 d’octubre de 2016, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Autònoma del País Basc, va dictar una sentència a partir de la qual fixa la indemnització per un contracte per obra o servei determinat, en 20 dies per any de servei enfront dels 12 dies que havia abonat l’empresa a la treballadora per l’extinció del mateix d’acord amb el previst per la nostra legislació nacional.

La resolució judicial del TSJPB, parteix del supòsit d'una treballadora que va estar vinculada com investigadora a la Fundació Basca d'Innovació i Investigació Sanitarios-Bio Euskal Fundazioa, en virtud d'un contracte per obra o servei determinat. La finalització del contracte es va considerar ajustada al dret i "per tant, la validesa del temps determinat en el seu dia subscrit". No obstant això, durant la tramitació del Recurs de Suplicació que va donar com a resultat la comentada sentència, el Tribunal va tenir coneixement de la sentència del TJUE de 14-9-2016, C-596/14 el que va portar a demanar-se fins a quin punt el que s'havia resolt era aplicable al litigi, tant des d'una perspectiva processal, com substantiva.

Des d’un punt de vista adjectiu o processal, la sentència del País Basc reflexiona sobre fins a quin punt una solució indemnitzadora com la que allà és contemplada, no altera el principi de congruència, ja que ni a la vista oral, ni durant la formalització/impugnació del recurs se suscita per les parts una qüestió d’aquest tenor. És a la mateixa sentència del Tribunal on es planteja aquesta alternativa per primera vegada.

El TSJPB, arriba a la conclusió que processalment es pot dirimir si li correspon algun tipus d'indemnització complementària a les ja rebudes sense vulnerar el principi argumentat que, l’actora havia interposat una acció per acomiadament i, aplicant a l’acció del principi general de “qui pot (demanar) el màxim, pot (demanar) el mínim”, entén que resulta aplicable, sense cap dubte, al camp laboral –TS 31-10-2003, rec. 17/2002. És a dir, segons aquest principi qui reivindica una indemnització de 45/33 dies per any de servei, segons els casos, igualment està sol·licitant una suma inferior per aquest mateix concepte en la pràctica “del mal menor”.

A l’argument anterior, s’afegeix un altre matís important -establert a la resolució del TJUE de 14-9-2016- i és que, l’origen de la indemnització per l’extinció contractual allà apuntada, és l’existència d’una diferència de tracte sense justificació a la normativa espanyola. En conseqüència, es pot dir que el Tribunal assumeix la vulneració d’un dret fonamental també incorporat al nostre dret a l’art. 14 de la CE; i qualificable com principi general de la UE, sotmès igualment a l’especial protecció normativa -art.21 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE.

Un cop superats els obstacles processals el TSJPB passa a l’anàlisi de la perspectiva substantiva. A tal fi, part de la resolució del TJUE de 14-9-2016, no crea un dret indemnitzatori “ex novo”, sinó que ve a recordar-nos quina és la interpretació autèntica que hem de fer de la Directiva 1999/70/CE del Consell de 28 de juliol de 1999, relativa a l’Acord Marc de la CES, la UNICE i el CEEP, sobre el treball de durada determinada (d’ara endavant Acord Marc) i en particular al número 1 de la seva clàusula 4, sobre el “Principi de no Discriminació” que de forma taxativa diu “... Pel que respecta a les condicions de treball, no podrà tractar-se als treballadors amb un contracte de durada determinada d’una forma menys favorable que als treballadors fixos comparables pel simple fet de tenir un contracte de durada determinada, excepte que es justifiqui un tracte diferent per raons objectives...”. Aquesta clàusula no pot, segons el TSJPB, ser interpretada restrictivament, quan expressa un principi de dret social de la Unió.

El TSJPB reconeix algunes diferències respecte del suposat de fet que va donar lloc a la Sentència del TJUE de 14-9-2016 -la qual portava causa una qüestió perjudicial per al TSJ de Madrid- com que el contracte objecte de debat fos dels qualificats d’interinitat, enfront del subscrit per aquí l’actora, que es tractaria d’un contracte per obra o servei determinat ex art. 15 1.a) de l’Estatut dels Treballadors, encara que la seva denominació original fos “projecte d’investigació”.

Tant, en el suposat d’una treballadora fixa de plantilla com en el de què se subscriu un contracte de durada determinada, quan l’empresa decideix extingir unilateralment la relació laboral per concórrer una causa legalment justificada, i a més a més també per motius aliens a la voluntat de la treballadora, es produeix una identitat en l’objectivació de la causa. A tal efecte “si prenem com referència legislativa els arts. 51.1 i 52.c) de l'E.T., podríem dir que la finalització del contracte d’investigació és assimilable al que es coneix com a causa “productiva”... “quan es produeixin canvis, en altres, a la demanda dels productes o serveis que l’empresa pretén col·locar al mercat”.

És cert que el tipus de contracte analitzat i, a diferència del d’interinitat, té recollida legalment una indemnització al moment d’extingir-se i que l’empresa la va abonar. Però com tot, argumenta el Tribunal, “persisteix una distinció en el contracte a dispensar a la treballadora, ja que encara fent cas omís de la darrera norma citada, la diferència indemnitzatòria seguiria sent substancial -12 dies enfront de 20 dies per any de servei-.”

Per tant, com a conclusió, no existeix una justificació objectiva i raonable perquè l’actora no rebi la mateixa indemnització que l’establerta per una treballadora fixa que pugui ser acomiadada per causes objectives-productives, ja que la situació extintiva és idèntica. Per això, s’ha de fixar la indemnització a raó de 20 dies per any de servei.

Amb aquesta resolució judicial s’ha obert la possibilitat que les indemnitzacions per extinció del contracte de feina subjectes a termini han de ser iguals per tots, temporals o fixos, excepte que hi hagi “raons objectives”, entre les que NO es troba el fet de ser indefinit.

La recent sentència comentada de 18 d’octubre de 2016, únicament pot ser recorreguda en el termini previst per aquesta en Cassació per a la Unificació de Doctrina davant la Sala IV del Tribunal, però per això es necessita una Sentència de contrast que digui el contrari del previst en aquesta. Crec que en el futur, serà del tot necessari que el Tribunal Suprem (de donar-se el cas), senti la jurisprudència definitiva al respecte.