Si bé la seva història va començar fa més de 25 anys, en els últims anys l'arrendament d'embarcacions esportives o d'esbarjo (el que al món de la nàutica es ve denominant “xàrter nàutic”), ha vist incrementat el seu paper en l'àmbit turístic i econòmic de la nostra Comunitat Autònoma.
Per evidenciar-ho bastarà indicar que la flota que navega legalment a les aigües de la nostra comunitat s'apropa a les 1.800 embarcacions, la qual cosa suposa aproximadament el 75% del total de la flota de l'Estat espanyol (diem “legalment” perquè s'estima que el nombre d'embarcacions que la realitzen de forma il·legal lamentablement seria superior fins i tot a aquesta xifra). Durant un llarg període de mesos a l'any (contribuint amb això a la desestacionalizació de la temporada turística, en tant que s'inicia a partir de principis del mes de març i acaba a principis de novembre), amb una periodicitat setmanal i amb una mitjana de 6 passatgers per cada embarcació, atreuen a les nostres Illes un turisme de qualitat (existeixen estudis que xifren un consum o despesa mitjana de 204 €/persona i dia sense incloure el preu diari de l'arrendament de l'embarcació).
Malgrat aquesta transcendència, és cert que fins a dates recents no existia una regulació legal d'aquest contracte. No és sinó a partir de l'entrada en vigor de la Llei 14/2014, de 24 de juliol, de Navegació Marítima que es procedeix al seu reconeixement i ordenació (hem de reputar d'impagable la promulgació d'aquesta Llei per totes les matèries que regula, absolutament imprescindibles).
Per a aquesta regulació normativa hem de dir que es va tenir molt en compte l'opinió del sector empresarial que gestiona aquesta activitat (especialment el balear).
Explicat l'anterior, limitar-nos a indicar que la Llei, en els seus articles 207 a 313, s'encarrega de conceptuar el negoci jurídic d'arrendament nàutic; estableix les diferents modalitats (amb dotació i sense dotació) i el règim jurídic aplicable a cadascuna d'elles; determina les conseqüències de l'incompliment de lliurament en termini de l'embarcació per part de l'arrendador; acorda l'ordre de jerarquia en supòsits d'arrendament amb dotació (qui mana, patró o arrendatari?); imposa el deure de l'arrendatari d'informar, si escau, dels danys soferts (en supòsits d'arrendament sense dotació); obliga a l'assegurament de l'embarcació per part de l'arrendador; i finalment regula la prescripció de les accions derivades del contracte que fixa en el termini d'un any.
Sense ser molt, és suficient per regular i cobrir aquells extrems més necessaris del contracte, incloent els elements més essencials del mateix.
Hem cregut que, sent una matèria molt específica, molt concreta, però tan important en l'activitat econòmica dels Illes Balears (que mal costum la d'una gran part dels illencs la de viure d'esquena al mar), podria ser interessant destacar aquesta nova regulació d'una vella però significativa pràctica empresarial, donat el seu arrelament en la nostra Comunitat.
