La Secció 3a del Tribunal Europeu de Drets Humans (d'ara endavant TEDH), en el cas López Ribalda and Others contra Spain, en la seva Sentència de 9 de gener de 2018, ha condemnat a l'Estat Español, arran de diverses demandes presentades per cinc ciutadanes d'aquest Estat i que de segur repercutirà de futur en les decisions que puguin prendre els nostres tribunals especialment, el tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem sobre el dret al secret de les comunicacions, la intimitat i el control empresarial sobre el treballador.

El cas analitza el supòsit de cinc treballadores que presenten, totes elles, els seus serveis com a caixeres de M, S.A., una important cadena de supermercats propietat d'una família espanyola.

A principis de febrer de 2009 l'empresari de les demandants va ser informat de certes irregularitats entre la mercaderia emmagatzemada existent al supermercat i les vendes reals diàries. Concretament, el supervisor de la tenda va identificar pèrdues a l'excés els mesos de febrer, març, abril, maig i juny fins a un import de gairebé 30.000€, en aquest últim mes. Amb la finalitat d'investigar i posar fi a aquestes pèrdues econòmiques, el 15 de juny de 2009 l'empresari va instal·lar càmeres de vigilància tant visibles com a ocultes. El propòsit de les càmeres visibles era gravar els possibles robatoris dels clients i estaven col·locades en les entrades i sortides del supermercat. El propòsit de les càmeres ocultes era gravar i controlar els possibles robatoris dels empleats i enfocaven a les caixes registradores, cobrint l'àrea darrere de la caixa. L'empresa va comunicar als seus treballadors prèviament la instal·lació de les càmeres visibles. Ni ells ni el Comitè d'empresa van ser informats de les càmeres ocultes.

Els dies 25 i 29 de juny de 2009 tots els treballadors sospitosos de robatoris van ser convocats a una reunió individual. Durant aquestes reunions les demandants, en presència del representant sindical i del representant legal de l'empresa, van admetre la implicació en els robatoris.

Els dies 25 i 29 de juny les demandants van ser acomiadades per motius disciplinaris: havien estat captades per vídeo ajudant a altres companys de treball i a clients a robar productes i robant-los elles mateixes.

Les treballadores van impugnar els acomiadaments davant el Jutjat social corresponent i en el marc dels respectius procediments van objectar l'ús de la videovigilància encoberta, al·legant que havia violat el seu dret a la protecció de la seva privadesa.

El 20 de Gener de 2010 el Jutjat social va dictar les sentències fallant en contra de les demandants, declarant la procedència dels acomiadaments. El Jutjat social va declarar en les seves sentències, que l'ús de videovigilància encoberta en el lloc de treball sense una comunicació prèvia era conforme a l'article 20 de l'Estatut dels Treballadors, que permetia a un empresari la utilització de mesures de control de vigilància que considerés adequades per verificar si un empleat/a estava complint degudament amb les seves tasques, guardant la consideració deguda a la seva dignitat. Les demandants van apel·lar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va confirmar les sentències dictades en la instància, remetent-se a la jurisprudència del Tribunal Constitucional. Reconeixent que és possible que l'empresari podria enfrontar-se a una sanció administrativa per no informar als seus empleats i al Comitè d'empresa abans de la instal·lació de les càmeres, aquest sol fet manca d'importància des del punt de vista constitucional, ja que des d'aquesta perspectiva la videovigilància encoberta havia estat justificada (atès que existien sospites raonables de robatori), adequada a l'objectiu legítim perseguit, necessària i proporcionada.

Les demandes van presentar recurs de cassació que van ser declarats inadmissibles en data 5 d'octubre de 2011. En última instàncies, les demandants van presentar recursos d'empara davant el Tribunal Constitucional, que també van ser declarats inadmissibles, a causa de la “no existència d'una violació d'un dret fonamental”.

Per tant, des del punt de vista del nostre ordenament jurídic intern laboral les accions per acomiadament improcedent plantejades per les treballadores contra l'empresa, estan absolutament tancades i finalitzades havent-se acudit a totes les instància judicials possibles. En conseqüència, la procedència de l'acomiadament és totalment ferm i inqüestionable.

No obstant això l'anterior, les demandants no satisfetes amb les resolucions judicials emeses per les referides instàncies judicials espanyoles, han acudit al TEDH presentant diverses demandes dirigides, tal com ja havíem anunciat en l'encapçalament del present article, contra l'Estat Español (no contra l'empresa), en virtut de l'article 34 del Conveni per a la Protecció dels Dret Humans i de les Llibertats Fonamentals.

Les demandants van al·legar que la videovigilància encoberta ordenada pel seu empresari sense haver estat prèviament informades va violar el seu dret a la privacitat, protegit per l'article 8 del Conveni indicat. Així mateix invoquen a l'empara de l'Article 6 del mateix que els procediments davant els tribunals interns no van ser equitatius en el sentit en què es van utilitzar els enregistraments de vídeo com a principal evidència per justificar la procedència del seu acomiadament, així com la denúncia de la vulneració a la tutela efectiva en virtut del meritat article 6 del Conveni.

En definitiva, a diferència dels criteris seguits fins ara pels diferents tribunals espanyols, el TEDH observa que, en el present assumpte, l'empresari va decidir instal·lar videovigilància consistent en càmeres tant visibles com a ocultes. Els empleats només tenien coneixement de l'existència de les càmeres visibles que enfocaven les sortides del supermercat, i no van ser informats de la instal·lació de càmeres enfocades a la caixa.

El Tribunal assenyala que la videovigilència encoberta d'un empleat/a en el seu lloc de treball, haver de ser considerada, com a tal, com una intromissió en la seva vida privada. Suposa la documentació gravada i reproduïble de la conducta d'una persona en el seu lloc de treball, que ell/ella no pot evitar en estar obligats pel contracte de treball a exercir el seu treball en aquest lloc. El Tribunal així, està conforme que ha existit vulneració a la “vida privada”.

En resum, el Tribunal conclou que en el present caso els tribunals interns no van ponderar un just equilibri entre el dret de les demandants al respecte de la seva vida privada a l'empara de l'article 8 del Conveni i l'interès de l'empresari en la protecció dels seus drets propietaris. I que, s'havia d'haver informat de la instal·lació de les càmeres ocultes a les treballadores i al Comitè d'empresa.

Per tot això, condemna a l'Estat Español (no a l'empresa) a pagar a cada demandant la quantitat de 4.000 Euros en concepte de dany moral, més les càrregues fiscals corresponents; a pagar les costes en quantia de 500 Euros per a López Ribalda i 568,86 Euros a les altres treballadores més els interessos de demora en el tipus d'interès de la facilitat marginal dels préstecs del Banc Central Europeu incrementat en tres punts.