Fa algun temps se'ns va consultar sobre un supòsit alguna cosa especial: un centre sanitari es trobava davant el conflicte on el germà d'un pacient (que es trobava en una situació que li impossibilitava la presa de decisions per si mateixa), s'oposava frontalment al fet que la parella de fet del malalt fos la seva interlocutora amb el centre. Esgrimia, a aquest efecte, el seu parentiu amb el pacient i per tant l'absència de vincle legal de la parella de fet. Com havia de procedir, informar a un, a l'altre, als dos, atendre el criteri d'un o de l'altre?

Certament no és poc freqüent que es produeixin conflictes entre els familiars de pacients que es troben hospitalitzats i precisen d'assistència mèdica o sanitària de caràcter urgent o, encara sense ser urgent, que el malalt no pugui prendre decisions per si mateix per les raons que siguin. Succeeix entre familiars d'igual o diferent grau pel que fa al pacient, o també, com hem vist, entre parents legals i tercers que mantenen vincles afectius amb el malalt.

Qui ha de bregar amb aquestes complexes situacions són els hospitals, clíniques i centres sanitaris i els professionals que componen els seus equips mèdics i sanitaris, responsables finals de la salut del pacient.

La qüestió està, per tant, a analitzar el tractament jurídic que dóna l'ordenament a aquests no casos. Per a això hem d'acudir a la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l'autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d'informació i documentació clínica.

En efecte, la Llei ens dóna resposta a les qüestions que suscita el supòsit de fet explicat més amunt, això és:

• Qui té el dret a conèixer les circumstàncies de la salut del pacient.


• Qui té el dret a decidir sobre els tractaments que han d'aplicar-se al pacient.

I la Llei ens indica que l'únic titular del dret a la informació assistencial és el propi pacient. Només el pacient pot decidir si desitja ser informat o no sobre la seva salut i decidir sobre els tractaments mèdics al fet que ha de ser sotmès. Només el pacient pot decidir que s'informi a altres persones (desig que podrà ser exprés o tàcit).

Aquest mandat és fàcilment aplicable al supòsit d'una persona plenament capaç, ella serà l'única que podrà prendre decisions sobre aquest tema. Però és igualment aplicable a una persona que té la seva capacitat alterada? Evidentment per a aquests suposats la Llei estableix l'excepció al principi general i obre la possibilitat de la intervenció d'una tercera persona.

Si el pacient manca de capacitat per ser informat, la Llei indica que en tot cas s'haurà d'intentar informar-li d'una manera adequada a les seves possibilitats de comprensió i a més s'informarà al seu representant legal (en cas de modificació judicial de la seva capacitat). Si el pacient, segons el criteri del metge, manca de capacitat per entendre la informació a causa del seu estat físic o psíquic, i no existeix representant legal, la informació es posarà en coneixement de les persones vinculades a ell per raons familiars o de fet.

A més, la Llei preveu una situació realment singular consistent que el dret a la informació sanitària al propi pacient queda limitat si existeixen proves d'un estat de necessitat terapèutica, és a dir, que per raons objectives el coneixement de la seva pròpia situació pugui perjudicar a la salut del pacient de manera greu. En aquest cas, el metge deixarà constància raonada de les circumstàncies en la història clínica que impedeixen informar al pacient i comunicarà la seva decisió a les persones vinculades al pacient per raons familiars o de fet.

La Llei també estableix la manera i el contingut de la informació que s'ha de prestar, així com els responsables del dret de la informació (el metge), però nosaltres volem anar directament a la segona qüestió que plantejàvem, això és qui decideix sobre el tractament del pacient? Estam parlant del “consentiment informat” del pacient. La Llei ordena que tota intervenció sanitària venja precedida del consentiment lliure i voluntari del pacient (que en general pot ser verbal i en determinats casos s'exigeix la forma escrita). És a dir, el pacient és l'únic que pot decidir sotmetre's o no a un tractament sanitari.

Aquest principi falla en supòsits excepcionals, de tal manera que els facultatius podran dur a terme intervencions clíniques indispensables en favor de la salut del pacient, sense necessitat de comptar amb el seu consentiment (davant un risc per a la salut pública; per raons sanitàries establertes per la Llei; quan existeixi risc immediat greu per a la integritat física o psíquica del malalt i no és possible aconseguir la seva autorització).

També tenen un tractament especial, i no existeix necessitat de comptar amb el consentiment del pacient, aquells supòsits en què hagin de dur-se a terme intervencions clíniques indispensables en existir risc immediat i greu per a la integritat del malalt i no és possible aconseguir la seva autorització, en tal cas s'intentarà consultar als seus familiars o a les persones vinculades de fet a ell.

Finalment, quan el pacient no és capaç de prendre decisions (a criteri del metge responsable), o el seu estat físic o psíquic no li permeti fer-se càrrec de la seva situació, s'atorgarà el consentiment pel seu representant legal. Només si el pacient manca de representant legal, el consentiment ho prestaran les persones vinculades a ell per raons familiars o de fet. La prestació del consentiment per representació haurà de ser l'adequada a les circumstàncies i proporcionada a les necessitats que calgui atendre, sempre en favor del pacient i amb respecte a la seva dignitat personal. En tots aquests casos ha d'intentar obtenir-se, amb els mitjans adequats, la participació del pacient.

Comptat i debatut, com hem vist, si el pacient té plena capacitat per ser informat, només caldrà traslladar la informació a un tercer si el pacient ho permet, de forma expressa o tàcita.

Si el pacient no té capacitat per ser informat dependrà que existeixi declaració legal d'incapacitat, en que el seu (a més d'intentar informar al pacient) NOMÉS s'informarà al seu representant legal i si no té aquesta declaració legal la informació es posarà en coneixement de les persones que acreditin un vincle per raons familiars o de fet.

Pel que fa a l'autorització sobre la pràctica del tractament sanitari (proves mèdiques, intervencions quirúrgiques, etc.), això és, sobre qui ha de donar el consentiment informat, en primer lloc ha de tenir-se present la capacitat que el facultatiu responsable té en determinats suposats per dur a terme intervencions clíniques indispensables en favor de la salut del pacient, sense necessitat de comptar amb el seu consentiment. Al marge d'aquests supòsits, si el pacient té capacitat de decidir, ell és l'únic que pot concedir-ho. Si per contra, per la raó que sigui, al moment de les intervencions clíniques indispensables no és possible aconseguir l'autorització del pacient, aquesta l'haurà d'atorgar el representant legal, i de no existir aquest, el consentiment ho prestaran les persones vinculades a ell per raons familiars o de fet. Sobre la base d'això, de trobar-nos en aquest últim supòsit, podria recaptar-se l'autorització de qualsevol d'ells. El problema sorgiria si existís discrepància entre la voluntat d'un i d'una altra, en tal cas, el metge responsable hauria d'actuar seguint criteris conformes a l'esperit de la norma que aquí es comenta, és a dir, valorant urgències, conveniències, etc. En el pitjor dels casos, recomanaria demanar auxili judicial sobre aquest tema si les circumstàncies ho permetessin.