La crisi del mercat immobiliari ha portat amb ella que, en els últims anys, nombroses operacions hagin generat pèrdues patrimonials a contribuents que s'han vist en la necessitat de transmetre béns immobles de la seva titularitat. No obstant això, aquesta circumstància no ha estat obstacle perquè els Ajuntaments hagin seguit recaptant de forma sistemàtica, i amb total normalitat, l'Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (en endavant, IIVTNU), més conegut com a “plusvàlua municipal”.

En efecte, el IIVTNU és un tribut local i directe que grava l'increment de valor que experimentin els terrenys de naturalesa urbana i es posi de manifest com a conseqüència de la transmissió de la propietat dels mateixos per qualsevol títol.

Concretament, la normativa reguladora de l'impost (el Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març) disposa que la base imposable està constituïda per l'increment del valor dels terrenys, determinat al moment de la meritació (això és, en la data de transmissió) i experimentat al llarg d'un període màxim de 20 anys.

La problemàtica sorgeix a l'hora de concretar què s'entén per increment de valor i com s'aconsegueix, si escau, aquesta magnitud. Doncs bé, de conformitat amb la citada normativa, la base imposable de l'impost resulta de multiplicar el valor cadastral del terreny transmès per un percentatge que fixi l'Ajuntament corresponent (en funció del nombre d'anys al llarg dels quals s'hagi posat de manifest l'increment de valor). Es tracta, doncs, d'un mètode de càlcul creat per Llei que llança la quantia d'una “plusvàlua teòrica” que no coincideix necessàriament amb la “plusvàlua real” obtinguda en una determinada transacció immobiliària (per exemple, en una compravenda corrent).

L'assumpte adquireix encara major complexitat si, com dèiem, l'operació en qüestió desemboca en una minusvalidesa pel transmissor, això és, quan el valor de transmissió (preu de venda) de l'immoble resulta ser inferior al seu valor d'adquisició. Davant aquest tipus de situacions, no sembla il·lògic plantejar-se si l'absència real d'increment de valor deriva en la no realització del fet imposable, i per tant, en la no subjecció a l'IIVTNU. Per aquest motiu, d'un temps a ara, molts contribuents hagin decidit impugnar les liquidacions per plusvàlua municipal practicades per l'Administració Tributària local en supòsits de fet com el descrit (vendes “amb pèrdua”).

I quina ha estat la posició dels nostres Tribunals sobre aquest tema? Doncs la solució no ha estat unànime i, en l'actualitat, la qüestió segueix sense ser pacífica:

D'una banda, ens trobam amb un grup de sentències “pro contribuent” (entre d'altres, sentència de Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 8 d'octubre de 2015, sentència del Tribunal Superior de Justícia de La Rioja d'1 d'octubre de 2015, sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 18 de juliol de 2013 i de 22 de març de 2012, sentència del Jutjat del Contenciós Administratiu de Jaén de 10 de març de 2016 i sentència del Jutjat del Contenciós Administratiu de Valladolid de 31 de juliol de 2015) en les quals es confirma que quan no existeix, en termes econòmics i reals, increment de valor, no es produeix subjecció al IIVTNU.

En aquest sentit, resulta particularment interessant el raonament jurídic seguit pel TSJ de Catalunya en la seva sentència de 22 de març de 2012, en la qual llegim:

“En conclusió, l'absència objectiva d'increment del valor donarà lloc a la no subjecció a l'impost, simplement com a conseqüència de la no realització del fet imposable, doncs la contradicció legal no pot ni ha de resoldre's a favor de el “mètode de càlcul” i en detriment de la realitat econòmica, doncs això suposaria desconèixer els principis d'equitat, justícia i capacitat econòmica.”

En contra d'aquest criteri, existeix un segon grup de pronunciaments, “pro Administració”, que recullen la tesi en virtut de la qual la determinació de la base imposable conforme a la Llei és objectiva, descartant la possibilitat que el contribuent pugui provar la inexistència d'increment de valor en ocasió de la transmissió de l'immoble (entre d'altres, sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc de 4 de febrer de 2016 i sentència del Tribunal Superior de Justícia de Canàries de 18 de gener de 2016).

Per la seva banda, recentment el Ple del Tribunal Constitucional ha acordat admetre a tràmit fins a tres qüestions d'inconstitucionalitat de la normativa que regula el IIVTNU (articles 107 i 110 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març) per possible vulneració dels articles 14, 24 i 31 de la Constitució.

En suma, la qüestió que ens ocupa dista d'estar resolta i tot apunta al fet que haurem d'esperar algun temps per conèixer quin serà finalment el desenllaç de la controvèrsia. Tornarem, arribat el moment, sobre aquest particular.