El règim de neutralitat fiscal regulat en la Llei de l'Impost de Societats pretén que les operacions de reestructuració empresarial (fusions, escissions, bescanvis de valors, etc.) realitzades per motius estrictament econòmics no es vegin impedides, de forma exclusiva, pel cost fiscal associat a les mateixes. D'aquesta manera, el legislador tributari introdueix un règim de "diferiment" fiscal (que no d'estalvi) per a aquest tipus d'operacions, al que pot optar el contribuent sempre que existeixin motius econòmics vàlids diferents de la mera obtenció d'un avantatge fiscal.

Doncs bé, recentment, la Sala Contenciós-Administrativa del Tribunal Suprem (Sentència de 17 de març de 2016) ha tengut ocasió de pronunciar-se en un controvertit supòsit que versa sobre l'existència o no de motivació econòmica davant una reestructuració empresarial.

Concretament, en el cas que ens ocupa, la Inspecció dels Tributs va regularitzar la situació tributària d'una societat que va dur a terme una operació d'escissió total. Les societats involucrades en la referida operació societària van preparar el corresponent projecte d'escissió (que va ser dipositat al Registre Mercantil) on es va incloure com a motivació econòmica l'existència de diferències entre els socis sobre la forma de portar l'empresa.

Després de l'inici de les corresponents actuacions de comprovació, l'Administració tributària va rebutjar l'aplicació del règim de neutralitat fiscal i va motivar la seva regularització argumentant que “les discrepàncies entre socis es resolen mitjançant la separació dels mateixos distribuint el patrimoni de la societat entre ells”.

El criteri de la Inspecció va ser confirmat primer pel Tribunal Econòmic-Administratiu Regional i, posteriorment, pel Tribunal Econòmic-Administratiu Central.

No obstant això, i ja en seu judicial, l'Audiència Nacional va estimar les pretensions del contribuent i, amb posterioritat, el Tribunal Suprem va desestimar el recurs de cassació promogut per l'Administració General de l'Estat contra la sentència dictada per l'Audiència Nacional.

En efecte, considera el Tribunal Suprem que “les diferències de criteris de gestió entre els socis, que havien generat requeriments notarials i la interposició de demandes, constitueix una motivació justificada com a tal i emparada en la documentació aportada en via econòmic-administrativa i no desvirtuada de cap manera per l'Administració, que, sobre aquest tema i sense sustent fàctic algun, es limita a negar l'eficàcia d'aquesta motivació, però no la realitat subjacent, que objectiva la dissensió en el si d'una mercantil de caràcter marcadament personalista, la qual cosa impedeix una gestió adequada de tres àmbits d'activitat empresarial diferenciats i per tant justifica la motivació de l'escissió".

Conclou el Tribunal que van existir motius econòmicament vàlids en l'operació d'escissió i admet l'aplicació del règim especial de diferiment fiscal. Aquests motius van consistir en les discrepàncies de criteri entre socis quant a l'organització empresarial, “que feien impossible la viabilitat de l'empresa, per la qual cosa era necessària una reorganització empresarial”.