A través de la seva sentència de data 14 de novembre de 2017, la Sala social del Tribunal Suprem estableix com a nul·la la previsió continguda en un contracte d'obra d'aconseguir la seva terminació en produir-se una reducció del volum de la contracta, en virtut del com es va establir aquest contracte.

Per tractar aquesta qüestió, tal com perfectament exposa aquesta sentència -generosa en les seves explicacions- la solució al problema ha de venir de la mà de la doctrina establerta per aquesta Sala Quarta doncs així ho exigeixen elementals raons de seguretat jurídica.

Prossegueix aquesta resolució al·ludint a un deure sintetitzar l'abundant jurisprudència establerta respecte de la contractació per obra o servei al si de contractes interempresarials, una matèria que no roman invariable, tant per l'evolució de la pròpia Jurisprudència del Tribunal Suprem, com pels canvis legislatius esdevinguts en aquesta matèria. Seguint amb la il·lustrativa sistemàtica empleada per la sentència ressenyada -molt pròpia del ponent que la signatura-, es fa una introducció en tres apartats, on es tracta breu però completament (1 la Validesa del Contracte per a obra o servei adscrit a la contracta, (2) modificacions de la contracta, (3) terminació anticipada de la contracta, per, a una cambra apartada, resoldre la qüestió que s'extreu de l'encapçalament d'aquest text:

Convé recordar el molt consolidat criteri jurisprudencial conforme al com és vàlida la contractació per obra o servei l'objecte del qual sigui la realització d'activitat contractada amb un tercer per temps determinat, estenent-se la seva durada pel temps que abasta la contracta, encara que la seva celebració no estigui expressament prevista en el conveni col·lectiu.

En tot cas, perquè la contractació es consideri vàlida, els serveis concertats entre empresa principal i auxiliar han de tenir la consistència, individualitat i sustantivitat pròpies de l'article 15.1.a) de l'Estatut dels Treballadors.

“Rectificant i harmonitzant criteris precedents” assenyala amablement la sentència, és la doctrina actual del TS que mentre el mateix contractista sigui titular de la contracta no pot entendre's que ha arribat al seu terme la relació laboral. En aquest sentit, estableix la Jurisprudència que ha de negar-se que l'acord entre contractistes per posar fi a la contracta abans de la finalització de l'obra pugui justificar l'extinció de la relació laboral; així com ha de rebutjar-se que sigui causa per a l'extinció, “la decisió unilateral de l'empresa, ni tan sols la resolució parcial de l'encàrrec de l'empresa client.”

S'ha posat en relleu constantment pel Tribunal Suprem que la reducció del volum d'activitat encomanat per una empresa comitente a una altra auxiliar pot justificar l'extinció de cert nombre de contractes per circumstàncies objectives a l'empara de l'article 52. c) ET, però no l'extinció a l'empara de l'art. 49.1,c), preceptes que tenen règims indemnizatoris diversos, amén de l'actualíssim criteri del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Afegeix i precisa la sentència: “Com vulgui que ni les disposicions legals i reglamentàries estatals, ni el conveni col·lectiu aplicable, ni tampoc el propi contracte contenen mandat ni previsió alguna en el sentit que el tipus de contracte que contemplam pugui extingir-se pel fet que l'empresa comitent hagi disposat que la contractista destini a l'execució de la contracta un menor nombre d'operaris que els inicialment requerits, és vist que aquest fet no autoritza a l'ocupadora a donar per finalitzada la relació laboral amb l'actor, doncs el contrari suposaria deixar a l'arbitri només d'un dels contractants (l'ocupador) l'apreciació sobre la validesa i el compliment del contracte, en contra de la prohibició expressa de l'art. 1256 del Codi Civil”.

I arriba a reconèixer-se en aquesta resolució que “És cert que a la STS 18 desembre 2012 acceptam la validesa del sistema de cessament, per ordre de menor antiguitat, per posar fi als contractes per obra o servei determinat quan es produeix una reducció de l'objecte de la contracta, però només a la vista que havien intervingut les garanties pròpies d'una negociació col·lectiva i que el sector d'empreses de seguretat resulta especialment afectat per aquests vaivens contractuals ("aquesta regulació específica que es fa per als casos de reducció de la contracta, és un desenvolupament convencional que complementa les previsions del ET [en concret ben pogués ser-ho de l'apartat 5 d'aquell precepte estatutari], amb una raonable solució per als supòsits que tan sovint es contemplen en l'àmbit sectorial que tractem")”.

També ha establert el TS el criteri que la terminació anticipada de la contracta per acord de les empreses implicades no constitueix vàlida causa de terminació del vincle laboral i ens situa davant acomiadament improcedent. Efectivament, la Jurisprudència ha fixat que la finalització anticipada de la contracta, per decisió de la contractista, no constitueix vàlida causa de terminació del vincle laboral i ens situa davant acomiadament improcedent.

Així, es rebutjava la validesa de la terminació contractual articulada per l'empresa per la via del final del contracte per a obra o servei i apuntaven, bé que com a consideració addicional, que el remei podia haver vingut donat per l'ajust (proporcional) de plantilla a través de el ‘acomiadament objectiu’ o col·lectiu. No obstant això, en altres ocasions, s'ha acceptat expressament la procedència de l'acomiadament objectiu basat en la rescissió de la contracta en la qual el treballador prestava els seus serveis, sense que consti l'existència de vacant en l'empresa on poder resituar-ho; i sense haver de recórrer a l'articulació d'una extinció per causes objectives, individual o col·lectiva.

Per resoldre la qüestió objecte d'aquestes línies, i de la sentència analitzada, ens recorda la sentència que en diversos pronunciaments de la pròpia Sala social del Tribunal Suprem s'apunta la possibilitat que operi una condició resolutòria que s'hagués pactat des del principi.

Establert l'anterior, ens adverteix la pròpia sentència que, “en estar en joc les garanties (no solament legals) sobre terminació del contracte de treball, encara en tals casos caldria actuar amb especial cautela”. Per aquest motiu el TS hagi realitzat interpretacions restrictives i entès que quan s'ha pactat la terminació del contracte de treball per "resolució" de la contracta no s'està incloent la minoració de l'encàrrec per part de l'empresa comitent.

I d'aquesta forma, igualment, s'ha descartat per la doctrina jurisprudencial la licitud de la clàusula genèrica que condiciona la durada del contracte a la descontratación total o parcial del servei per decisió de l'empresa principal o comitent.

I avança en la resolució del cas ressenyant la Sentència del propi TS, de 8 juliol 2014, que estableix que “l'article 49.1.b) ET permet que el contracte de treball incorpori "causes" que actuïn a la manera de les condicions resolutòries, però això no significa que tota la construcció civilista sobre aquesta figura sigui directament traslladable a l'àmbit laboral, sinó que han de realitzar-se molt serioses adaptacions. Puix que aquí interessa, ha de ressaltar-se la impossibilitat de reconduir a aquesta categoria d'extincions els fets que posseeixin un encaix més clar en altres obertures de l'article 49.1 ET. Exemplificativament, no valdria la previsió extintiva per al cas que l'empresa sofrís pèrdues importants, o la nuada a la desaparició de la persona jurídica ocupadora, o la referida a la ineptitud del treballador; en tots aquests casos, i molts altres, preval una tipicitat prioritària, de manera que els esdeveniments de la realitat han de subsumirse a l'apartat legal en què posseeixen un encaix més pertinent”.

Ja en sentències passades, acceptant l'anterior, es va posicionar l'Alt Tribunal a considerar nul·la la condició resolutòria pactada en un contracte de treball indefinit, que vincula la seva subsistència a la durada de l'elaboració de cada producte encarregat per les empreses clients, doncs amb ella l'empresa eludiria, en frau de llei, el tractament indemnizatori més favorable per al treballador previst en els arts. 52 i 53 ET. A més, l'art. 49.1.b ET exigeix examinar si la condició resolutòria pactada resulta o no abusiva, doncs el principi de l'autonomia de la voluntat cedeix necessàriament en aquests casos. I es reputa clàusula abusiva aquella que es recolza en una circumstància sobre la concurrència de la qual no pot exercir cap influència la conducta del treballador i sí, en canvi, la de l'empresa.

I en les sentències del TS de dates 17 setembre 2014 i 22 setembre 2014 se'ns adverteix que si el contracte per a obra o servei posseeix com a causa natural de terminació la realització de l'obra o servei (art. 49.1.c ET), seria erroni pensar que per via de l'art. 49.1.b cal introduir nous motius extintius, vinculats a la minoració (o terminació parcial, si es prefereix) de la contracta.