El Tribunal Suprem a la Sentència de 21 de Setembre de 2017, en un recurs de cassació en unificació de doctrina, declara la procedència de l'acomiadament d'una treballadora, en entendre que el deure d'actuar conforme a les regles de la bona fe que l'art. 5 lletra a) del ET imposa als treballadors com un dels deures bàsics als quals han d'ajustar la seva actuació i que es reiteren a l'art. 20.2 del ET. en disposar que el treballador i l'empresari se sotmetran en les seves prestacions recíproques a les exigències de la bona fe, és un dels pilars sobre el qual descansa la prestació laboral i per aquest motiu el legislador la configuri a l'art. 54. 2 lletra d) del mateix text legal, com a incompliment contractual que pot ser objecte de sanció disciplinària per l'empresari.

No hi ha cap dubte que el treballador ha de complir escrupolosament amb aquest deure en el lloc i horari de treball. És igualment indubtable que aquesta obligació es manté, però es relaxa i flexibilitza enormement quan no es troba al lloc i horari de treball, sinó que està a l'esfera privada de la seva vida personal que té dret a gaudir de manera totalment aliena als interessos de la seva empresa. Però això no vol dir que durant aquest període disposi de butlla absoluta per realitzar actuacions que vagin en perjudici de l'empresa, i que d'haver estat efectuades en horari de treball serien objecte de sanció. Basti reparar en la possibilitat que disposa l'empresari per sancionar determinades actuacions del treballador fora del seu horari i lloc de treball, quan es troba en situació d'incapacitat temporal, o incorr en comportament de competència deslleial, o fins i tot en unes altres expressament tipificades a l'art. 54. 2, d'I.T., com són les ofenses verbals o físiques als familiars que convisquin amb l'empresari o amb qualsevol de les persones que treballen a l'empresa, que, en bona lògica, es produiran habitualment afora del lloc i horari de treball. Queda amb això palès que el treballador que es troba fora del lloc i horari de treball pot cometre actes que serien sancionables si transgredeix la bona fe contractual per causar un perjudici a l'empresa, si amb això incorr en comportament que tingun algun tipus de rellevància i vinculació amb l'activitat laboral.

L'empresa, en definitiva, és titular d'una cadena de supermercats i el tema a dilucidar seria: es pot sancionar disciplinàriament a una les seves treballadores que ha estat sorpresa fora de la jornada laboral furtant productes a un altre establiment de la mateixa empresa? Segons el parer del Tribunal Suprem mereix una resposta afirmativa, perquè en aquesta ocasió no s'està ocasionant un perjudici a l'empresari en ocasió del legítim exercici d'un dret, sinó mitjançant la comissió d'un acte il·lícit que pot revestir fins i tot característiques d'infracció penal.

Efectivament, el fet que un treballador pugui incórrer en alguna actuació il·legal fora de la seva jornada i lloc de treball, ha de quedar al marge de la potestat disciplinària de l'empresari, quan aquesta actuació no tengui la menor vinculació amb l'activitat laboral i no causi perjudici de cap tipus a l'empresa, amb independència que les conseqüències jurídiques que poguessin derivar-se per al treballador d'aquest acte il·lícit li impedeixin posteriorment l'oportú compliment dels seus deures laborals. Però no és el mateix quan el treballador comet una il·legalitat fora de la seva jornada de treball, i ho fa precisament conscient que està causant un perjudici a la seva ocupadora. Aquí ja no s'està exercitant legítimament un dret, ni tampoc és el cas d'una actuació il·lícita que manqui de rellevància en el contracte de treball. I això és justament el que així succeeix quan el treballador s'apropia de béns de l'empresa en un supermercat de la mateixa que és diferent del seu centre de treball. No és solament que amb això causi un perjudici econòmic directe a l'empresa, sinó que compromet a més la situació personal dels treballadors que presten servei a l'establiment on estava furtant els productes, en posar-los en el compromís personal de veure's obligats a enfrontar-se a una companya de la seva mateixa empresa.

Amb tot, i al marge de major o menor perjudici econòmic que suposi el valor dels objectes sostrets, el més rellevant és sens dubte que una vegada detectada aquesta conducta, difícilment pot sostenir-se que no s'ha hagi fet fallida la confiança que l'empresa diposita en la treballadora que ocupa un lloc de treball com a caixera-reposadora en un altre dels seus establiments. El Tribunal Suprem afirma que per escassa complexitat que tengui en aparença la realització d'un acte com el d'apropiar-se dels productes col·locats a unes prestatgeries amb la intenció de no fer pagament dels mateixos, no és descartable que la treballadora pretengués utilitzar els coneixements que té sobre les interioritats en el funcionament de l'establiment, de les pràctiques habituals i mecanismes de cobrament que s'apliquen a la seva empresa, per intentar passar desapercebuda amb majors possibilitats d'èxit a l'hora d'abonar l'import de la compra a la línia de caixes, i per aquest motiu hagués triat precisament un local de l'empresa per a la qual presta serveis, que no el d'una altra cadena qualsevol de supermercats diferent.