Com preambularment assenyala la pròpia sentència comentada, des del principi, la doctrina de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem va sostenir que en l’àmbit del Dret del Treball és regla i principi general que si en un contracte temporal conclou el termini de vigència que li és propi o es produeix la causa extintiva del mateix, i a continuació, sense interrupció temporal alguna, és seguit per un contracte indefinit entre les mateixes parts, bé perquè el treballador continua la prestació dels seus serveis, ben concertant-se en forma escrita el nou contracte, s’entén que l’antiguitat de l’empleat en l’empresa es remunta al moment en què es va iniciar el treball en virtut del primer contracte temporal. La novació extintiva només s’admet si està objectivament fundada en la modificació del contingut de l’obligació i per això en els supòsits en què la relació segueix sent la mateixa, la diversitat de contractes no provoca l’existència de relacions successives diferents. Així es va pronunciar aquest Alt Tribunal insistentment, destacant la pretèrita sentència de 12 de novembre de 1993.

Plantejament que, si bé inicialment va ser establert a efectes retributius del complement d’antiguitat i en els supòsits d’absència de solució de continuïtat, posteriorment també va ser aplicat a l’hora de determinar els serveis computables per calcular la indemnització pròpia de l’acomiadament improcedent i es va ampliar a tots els supòsits en què pogués apreciar-se la “unitat essencial del vincle”, de manera que -com recorda el propi Tribunal Suprem a través de sentència de 8 de març de 2007 (dictada en Sala General), el temps de servei al que es refereix l’art. 56.1.a) de l’Estatut dels Treballadors, sobre la indemnització d’acomiadament improcedent, ha de computar tot el transcurs de la relació contractual de treball, “sempre que no hi hagi hagut una solució de continuïtat significativa en el desenvolupament de la mateixa”.

Aborda el Tribunal Suprem en la resolució comentada la qüestió de determinar el que cal entendre per la interrupció “significativa” que porti a excloure la “unitat essencial del vincle”, la frontera del qual -la d’aquella- si ben inicialment va ser situada en els vint dies del termini de caducitat per accionar per acomiadament, en els últims temps s’ha ampliat a períodes que manquin de rellevància en relació amb la durada total dels serveis prestats, com a evidència la casuística jurisprudencial recent (així, 69 dies naturals en la Sentència del Tribunal Suprem de 23 de febrer de 2016, que en el passat ja comentem.

Als referits efectes indica ara la Sala social del TS que si bé és clar que no necessàriament la unitat del vincle ha d’estar lligada a l’existència de frau de llei, doncs sembla innegable que pogués apreciar-se aquella en la successió de contractes temporals perfectament ajustats a dret, no és menys cert que la concurrència de frau sembla que hagi de comportar -raonablement- que se segueixi un criteri més relaxat -amb major amplitud temporal- en la valoració del termini que hagi d’entendre’s “significatiu” com a rupturista de la unitat contractual, tenint en compte afegeix la sentència “que la posició contrària facilitaria precisament l’èxit de la conducta defraudadora”. Máxime quan, com ja s’observava en la citada anteriorment Sentencia de 8 de març de 2007, en interpretació de l’Annex a la Directiva 99/70/CE i en la lluita contra la precarietat en l’ocupació, la doctrina comunitària ha entès que aquella disposició de la Unió Europea “ha d’interpretar-se en el sentit que s’oposa a una normativa nacional que considera que únicament han de qualificar-se de successius els contractes o relacions laborals de durada determinada que no estiguin separats entre si per un interval superior a 20 dies laborals” (Sentència TJCE de 4 de Julio de 2006, assumpte Adeneler); doctrina que certament ha de tenir-se en compte, mentre que resulta obligada la interpretació de la normativa nacional en termes de conformitat amb el dret i jurisprudència de la Unió Europea.

Les precedents consideracions dirigeixen al Tribunal, per mitjà d’aquesta nova sentència, a determinar que no s’ha destruït la unitat essencial del vincle, i per tant l’antiguitat analitzada, per entendre que una acusada prolongació en el temps d’una situació il·legal en la contractació temporal, disminueix la rellevància de les dues interrupcions contractuals esdevingudes, primer d’una mica més de tres mesos i després d’un solament, en una relació d’aproximadament 6 anys de servei en total. En definitiva, ens trobam davant un nou element jurisprudencial que se sumeixi a la inassequible missió de tancar l’inesborrable debat d’establir l’antiguitat d’una relació laboral.