L'aplicació i interpretació de l'article 45 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós-Administrativa ha generat més d'una sorpresa i algun que altre disgust a les entitats mercantils que pretenien accedir mitjançant el corresponent recurs a la tutela dels Jutjats i Tribunals Superiors de Justícia del Contenciós-Administratiu, en el sentit que ha estat freqüent la inadmissió de recursos per no haver-se aportat, a més del poder de representació de la societat de capital, el document que acrediti el poder d'administració per ordenar l'exercici de l'acció judicial.

Per posar fi a la incertesa que ha generat l'aplicació d'aquest article, el Tribunal Suprem ha dictat una sentència en unificació de doctrina extremadament aclaradora i que considerem pot ser d'interès resumir aquí.

La sentència a la qual ens referim és la núm. 759, de 4 maig de 2017, de la Secció 2ª de la Sala contenciosa administrativa del Suprem, dictada en el recurs de cassació 1578/2016, per a la unificació de doctrina.

D'inici, la sentència ens recorda que (ja ho hem avançat) la doctrina jurisprudencial no és unànime en abordar la situació plantejada quan qui recorre és una societat mercantil de capital i es dóna la circumstància que qui ha atorgat el poder per litigar és l'administrador únic d'aquesta societat, en el sentit que hi ha sentències que discrepen sobre el requisit de “si per tenir complert el requisit de l'art. 45.2.d) aquest administrador únic, a més de justificar tal condició, ha d'aportar documentació afegida a fi d'acreditar que en efecte ostenta facultats per promoure recursos en nom de la societat (així, v.gr., còpia dels estatuts socials); o bé si la sola condició d'administrador únic, com a tal, en atenció a la singularitat de la seva posició institucional en l'empresa i les facultats legals que té atribuïdes per la normativa mercantil, constitueix de per si mateix títol suficient per exercitar accions, de manera que l'administrador únic compleix la càrrega del tan citat art. 45.2.d) simplement per acreditar que ostenta tal condició, sense necessitat d'aportar documentació afegida o complementària que justifiqui, a majors, que a més de ser administrador únic té estatutàriament atribuïda la facultat per promoure l'acció exercitada”.

Per donar una resposta a la qüestió, amb caràcter previ el Tribunal ha d'analitzar el règim legal de gestió i representació de les societats mercantils de responsabilitat limitada (remetent-se a l'anàlisi d'una sentència anterior, també del Suprem), concloent el següent: “primera, que la representació de l'empresa és competència pròpia i necessària dels administradors únics; i segona, que l'administració de l'empresa correspon també als administradors únics, però no de forma tan taxativa com la representació, doncs en l'àmbit de la gestió també pot intervenir la Junta General, per concloure de la següent forma:

"Setè.- Posem ara aquestes consideracions que acabem d'expressar en relació amb l'article 45 de la Llei Jurisdiccional contenciós-administrativa. Aquest precepte regula els requisits d'interposició del recurs contenciós-administratiu, i concretament detalla els documents que han d'adjuntar-se a dita escrita. D'aquests, interessa destacar els recollits respectivament als apartats a) i d) de l'apartat 2º del mateix. L'apartat a) estableix que ha d'acompanyar-se a l'escrit d'interposició "el document que acrediti la representació del compareixent" (això és, generalment el poder de representació), mentre que l'apartat d) apunta la necessitat d'aportar així mateix " el document o documents que acreditin el compliment dels requisits exigits per entaular accions les persones jurídiques conformement a les normes o estatuts que els siguin aplicable, tret que s'haguessin incorporat o inserit en el pertinent dins del cos del document esmentat en la lletra a) d'aquest mateix apartat".

Continua la sentència dient que de la mateixa manera que el Dret de Societats distingeix entre els diferents àmbits d'administració i representació, “la Llei Jurisdiccional Contenciós-Administrativa contempla per separat tots dos extrems, i així, l'apartat a) del seu art. 45.2 requereix a la part recurrent l'aportació del document acreditatiu de la representació amb la qual la representació processal de la part actora compareix en judici, mentre que l'apartat d) demana a aquesta mateixa part una mica més, a saber, l'acreditació documental que la decisió de litigar, de promoure el recurs, ha estat adoptada per l'òrgan que té atribuïda tal competència d'administració dels assumptes societaris”.

No obstant això, l'Alt Tribunal pondera de forma especial el càrrec de l'administrador únic entenent que, específicament, aquest càrrec té un perfil jurídic i organitzatiu especial, singular “ des del moment que aquest càrrec implica que convergeixen en una sola i la mateixa persona les facultats d'administrador i representant legal de l'empresa, des del moment que en les empreses amb administrador únic l'administració no està atribuïda a un òrgan col·legiat sinó a una sola persona que, a més d'estar investida de la facultat d'administrar, ostenta de forma necessària la competència per representar a la societat en les relacions jurídiques externes”.

Per això, corresponent a l'administrador únic tant la representació com l'administració i gestió de la societat de responsabilitat limitada, la sentència entén que és raonable, en principi, “que la decisió d'exercitar accions judicials i promoure la interposició d'un recurs contenciós-administratiu entra dins de les seves facultats típiques o característiques, doncs tal és la regla organitzativa general i la dinàmica habitual d'aquestes societats”. Pel que acaba concloent que el jutjat o tribunal que rep el recurs pot assumir que l'atorgament del poder de representació per l'administrador únic de la societat és suficient per tenir per compliment el requisit de l'art. 45.2.d) Llei Jurisdiccional.

Ara bé, la sentència del Suprem també matisa que si al llarg del procediment contenciós sorgeix controvèrsia sobre aquesta qüestió (suscitada bé d'ofici pel Tribunal, bé a instàncies de la part contrària) deurà la part recurrent acreditar la seva facultat o poder mitjançant l'aportació de la documentació que així ho acrediti (“sent carrega que sobre ella pesarà la d'actuar en aquest sentit, i havent de pechar amb les conseqüències de la seva passivitat en cas de no fer-ho”), i la pròpia sentència (de nou) ens diu que a tal fi bastarà amb aportar els estatuts i justificar que no existeix en ells cap clàusula atributiva de competència a la Junta General, en entendre que a falta d'una previsió específica atributiva de competència a la Junta General, desplegarà tota la seva operativitat la competència inicial i general de l'administrador únic en matèria d'actes de gestió, i per tant serà suficient el Poder de representació atorgat per aquest.

Com a conclusió final, podem extreure de la sentència en unificació de doctrina que, i donat el seu tenor, estem en presència d'un defecte subsanable, si ben (i aquesta seria matèria d'un altre comentari o article) som de l'opinió que hauria de procedir-se a la seva esmena sense esperar al fet que el jutjat o tribunal requereixi per a això i a més dins del termini de 10 dies des que es rebi la notificació de l'escrit on es discuteix la facultat. Però repetim, aquest serà, si escau, matèria de consideració en un altre article.

En resum:

  1. No és el mateix ostentar poder de representació (que sí ostenta en tot caso l'administrador únic d'una mercantil) que poder de promoure i instar un recurs contenciós-administratiu (que no necessàriament té atribuït l'administrador únic).

  2. Per tenir complert el requisit de l'art. 45.2.d) l'administrador únic, ab initio, li basta justificar la seva condició d'administrador únic sense necessitat d'aportar una altra documentació.

  3. Però si en el transcurs del procés, sigui al moment processal que sigui, o bé d'ofici, o bé a instàncies de la part recorreguda, es qüestiona el poder de l'administrador únic d'exercitar l'acció i de promoure la interposició del recurs, en tal cas, l'administrador únic haurà d'acreditar que ostenta aquest poder.

  4. Bastarà per acreditar-ho l'aportació dels Estatuts de la societat, mentre en ells aquest poder d'exercitar i promoure no aparegui atribuïda a la Junta General de socis de l'entitat.

Articles de: