Fins al mes de desembre de 2016, resultava pacífica la situació d'un acomiadament d'un treballador estant de baixa, ja fora per malaltia comuna-professional o estant-ho per accident laboral-no laboral. A aquest efecte, el Tribunal Suprem en la seva sentència de 3 de maig de 2016 (recurs 3348/2014), va venir a resoldre el recurs de cassació en unificació de doctrina interposat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictada en Ple, d'1 de juliol de 2014 (recurs 956/2014), que venia a estimar el Recurs de Suplicació interposat contra la sentència del Jutjat social número 33 de Barcelona, presentat per l'empresa, en haver declarat nul un acomiadament disciplinari d'un treballador que estava de baixa per malaltia, revocant-la i declarant l'acomiadament com a improcedent i no nul. El Tribunal Suprem, en la indicada sentència en unificació de doctrina, ve a ratificar la línia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i desestima el recurs de cassació interposat per la part treballadora i consolida la improcedència de l'acomiadament.

Així les coses, el mateix Jutjat social número 33 de Barcelona, en sentència de 23 de desembre de 2016, en el denominat cas “Eleuterio”, torna a dictar una altra i nova sentència en la qual “estimant íntegrament la demanda interposada per Eleuterio contra BOOTES PLUS S.L., declara la NUL·LITAT DE L'ACOMIADAMENT notificat el 26 de novembre de 2014, per constituir una discriminació per raó de discapacitat i condemnant a l'empresa:

1. A la readmissió immediata de l'actor en les seves anteriors condicions de treball, venint l'empresa obligada –si calgués- als ajustos raonables en el seu lloc de treball o funcions que exigeixi la limitació residual que pugui restar-li al demandant, de conformitat al previst en l'art. 5 de la Directiva 2000/78.


2. Al pagament dels salari de tramitació.


3. Al pagament de la indemnització, resarcitoria de 6.251 Euros per danys morals, i, 2.841 Euros per danys materials.

Per tant, la qüestió no era baladí. Es tractava d'un treballador que dia 3 d'octubre de 2014, va sofrir un accident laboral, en relliscar en la cuina i dislocar-se el colze esquerre, iniciant un procés d'incapacitat permanent temporal derivat d'accident laboral en la mateixa data. A les dues setmanes d'iniciar-se el procés d'incapacitat temporal del demandant, el Cap de Cuina va parlar amb aquest interessant-se pel seu estat mèdic i per la previsió de durada d'aquesta situació d'incapacitat temporal, contestant-li el demandant que –segons prescripció facultativa- la seva reincorporació no podia ser immediata (declaració d'ambdues parts, coincident). En data 26 de novembre de 2014, romanent en situació d'incapacitat temporal derivada del mateix accident de treball, el demandant va rebre escrit de de escrit d'acomiadament disciplinari amb efectes de la mateixa data.

Contra aquesta Sentència l'empresa s'alça en Suplicación davant la Sala social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sent impugnat de contrari.

La Sala social de l'indicat Tribunal, en la seva sentència de 12 de juny de 2017, recorda que la doctrina recollida en la sentència de la Sala social del Tribunal Suprem, ens agradi o no, vincula a aquesta Sala, per doble motiu, un per aplicació de l'article 5 de la LOPJ, i un altre, perquè el criteri que avala, és el que recull la seva sentència, abans citada, que va ser dictada en Sala General; i, per tant, solament es podria apartar-se d'ella, si la sentència ara analitzada hagués plantejat noves qüestions jurídiques, jurisprudencials o fàctiques, que per la seva rellevància ens permeti motivadamente abandonar el criteri que en el seu moment es va decidir adoptar.

La insistència del Jutjat social nº 33 de Barcelona, pesi el que s'ha dit, en la qualificació de nul·litat i no improcedència de l'acomiadament, deriva del següent:

En l'acte de judici oral, al moment de ratificar la demanda, la part actora va afegir un segon motiu de nul·litat de l'acomiadament, al·legant que va tenir per causa o motiu real la seva situació d'incapacitat derivada de l'accident de treball, devia –en tot cas- ser considerat discriminatori per discapacitat citant expressament la STJUE 11.4.13, la Directiva 2000/78, així com l'article 6.1 del Conveni 158 de la OIT. I, és al moment d'abordar aquest segon motiu que el Magistrat del Jutjat social nº 33 de Barcelona va acordar la formulació d'una qüestió prejudicial davant el TJUE, en el següent sentit:

Entraria en el concepte de “discriminació directa per discapacitat” –com a motiu de discriminació contemplat en els articles 1, 2 i 3 de la Directiva 2000/78 la decisió empresarial d'acomiadar a un treballador, fins a aquell moment ben conceptuat, pel només fet d'estar en situació d'incapacitat temporal –de durada incerta- per causa d'un accident laboral? I la resposta que va donar, va ser la següent: “La Directiva 2000/78 del Consell, de 27 de novembre de 20000, relativa a l'establiment d'un marc general per a la igualtat de tracte en l'ocupació i l'ocupació, ha d'interpretar-se en el sentit que:

• El fet que l'interessat es trobi en situació d'incapacitat temporal, conformement al Dret nacional, de durada incerta, a causa d'un accident laboral no significa, per si solament, que la limitació de la seva capacitat pugui ser qualificada de “duradora”, conformement a la definició de “discapacitat” esmentada per aquesta Directiva, interpretada a la llum de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada en nom de la Comunitat Europea per la Decisió 2010/48/CE del Consell, de 26 de novembre de 2009.


• Entre els indicis que permeten considerar que tal limitació és “duradora” figuren, en particular, el que, en la data del fet presumptament discriminatori, la incapacitat de l'interessat no present una perspectiva ben delimitada quant a la seva finalització a curt termini o el que aquesta incapacitat pugui perllongar-se significativament abans del restabliment d'aquesta persona.


• En comprovar aquesta caràcter “durador”, el jutjat remitent ha de basar-se en tots els elements objectius que disposi, en particular en documents i certificats relatius a l'estat d'aquesta persona, redactats dels coneixements i dades mèdiques i científics actuals”.

A més assenyala la Sala, que dels considerandos 42 al 55, que també reprodueix la sentència d'instància, si alguna cosa posen en evidència, per la importància que tenen en la resolució d'aquest recurs, és que en principi l'estat físic del treballador accidentat és reversible (considerant 46); que “el concepte de limitació “ duradora” de la capacitat de la persona, conformement al concepte de “discapacitat” al que es refereix la Directiva 2000/78, ha de ser objecte d'una interpretació autònoma i uniforme (considerant 51); el règim jurídic de la incapacitat “temporal”, conformement al Dret espanyol, no pot excloure la qualificació de la limitació de la seva capacitat com a “duradora”, en el sentit de la Directiva 2000/78, interpretada a la llum de la Convenció de l'ONU (considerant 52); que el “caràcter “durador” de la limitació ha d'analitzar-se pel que fa a l'estat d'incapacitat de l'interessat en la data en la qual s'adopta contra ell l'acte presumptament discriminatori (considerant 53); i finalment, “Correspon al jutjat remitent comprovar si la limitació de la capacitat de l'interessat té caràcter “durador”, ja que tal apreciació és, abans de res, de caràcter fàctic, (considerant 55)”.

Doncs bé, davant la contundència jurídica en aquesta matèria del Tribunal Suprem, del propi Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Tribunal de Justícia d'Unió Europea, el Jutjat social nº 33 de Barcelona, va dictar la sentència en sentit contrari i que ha donat lloc, fins a aquest moment, a un pronunciament definitiu sobre tema.