Si a l'entrada publicada en aquesta web el 8 passat de març de 2016, exposàvem el criteri del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (expressat en la seva Sentència de 5 d'Octubre de 2015 – Rec. 425/2015-A) - d'admetre la possibilitat de cessió del permís de lactància a favor del pare, en un supòsit de fet en el qual la mare no exercia activitat laboral alguna; avui venim a exposar el criteri contrari mantingut pel Tribunal Superior de Justícia de Sevilla en la seva Sentència nº 2762/2015.
Li negativa a aquesta cessió, segons el TSJ de Sevilla, estreba que el que subjeu en el permís de lactància és la protecció al menor; i que, si ben aquest permís s'ha desvinculat ja del fet biològic de la lactància natural, i es considera com un mer temps de cura a favor del fill, i una mesura conciliadora de la vida familiar i laboral, del que són titulars tots dos progenitors en igual mesura, amb l'única limitació que només pot ser exercit per un d'ells en el cas que tots dos treballin; es tracta d'un dret que “només és protegible quan tots dos progenitors treballen, fins al punt que si un d'ells ho gaudeix, l'altre no té dret a aquest gaudiment; després no és ampliable al supòsit en què solament treballi un d'ells per compte aliena o pròpia, de manera que si la mare no treballa, no procedeix el citat reconeixement, ja que la cura del menor està garantida, no sent discriminatòria la denegació”.
Així, davant dos supòsits les premisses dels quals són essencialment idèntiques –sol·licitud del pare treballador per compte aliena del permís de lactància quan la mare no exerceix activitat laboral alguna- els Tribunals Superiors de Justícia de Madrid i Sevilla, donen respostes radicalment diferents; configurant així, un mateix dret amb continguts diferents.
I la qüestió no és menor, doncs l'article 139 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, regula la tramitació del procediment per a l'exercici dels drets de conciliació de la vida personal, familiar i laboral reconeguts legal o convencionalment; establint al punt 1. b) infine que: “…La sentència es dictarà en el termini de tres dies. Contra la mateixa no procedirà recurs, excepte quan s'hagi acumulat pretensió de rescabalament de perjudicis que per la seva quantia pogués donar lloc a recurs de suplicació”. Aquesta regulació, al nostre entendre, obre una porta al dubte al voltant a si aquest règim de pronunciament judicial únic és el més adequat en aquesta matèria.
