L’Estatut dels Treballadors en la mesura que regula els requisits per a la validesa del contracte de treball, això es, l’exigència d'un consentiment, un objecte i una causa, per el contrari no ocorr el mateix amb les obligacions que s’han de respectar com a conseqüència de la terminació d’aquest contracte ja que aquest text legal, gens diu sobre aquest tema. Així, únicament a l’Art. 49.2 E.T., es parla de “proposta del document de liquidació de les quantitats degudes” i que “el treballador podrà solicitar la presència d’un representant legal dels treballadors al moment de procedir a la firma del rebut de liquidació“ i, a l’Art. 64.4 b) preveu que els representants dels treballadors, amb la periodicitat que segueix, tendrà dret a “conèixer els models de contracte del treball escrit que s’utilitzin a l’empresa així com els documents relatius a la terminació de la relació laboral”.
D’aquesta manera, davant l’absència de legislació sobre el document de l’indmenització i els efectes d’aquest, ha d’haver estat la jurisprudència de la Sala Quarta del Tribunal Suprem i l'anomenada jurisprudència menor, que ens ha il.lustrat del que s’ha d’entendre per liquidació, les seves modalitats i abast.
Cal destingir dues modalitats del document de liquidació, a saber: el document de liquidació extintiva i el document de liquidació liquidatòria.
Donada la seva transcendència, en dues parts, ens centrarem a les liquidacions extintives. Efectivament, com la mateixa paraula diu fan referència a aquells que produeixen l’efecte d’extinció de la relació laboral. És a dir, aquells documents que, sense revestir el caràcter “ad solmenitatem”, incorporen una voluntad clara, precisa i inequívoca d’extingir la relació laboral, de donar per resolt el contracte de treball. De forma tradicional la liquidació va ser una manera per la qual quedaba formalitzada la finalització de la relació laboral, per mutu acord. Posteriorment el terme s’ha ampliat comprenent qualsevol forma d’extinció de la relació laboral que va seguida d’un acord entre empresari i treballador. Es freqüent trobar situacions en les quals, després d’un acomiadament disciplinari, empresari i treballador arriben a un acord i ho reflecteixen en la partinent liquidació, entenent-se per la jurisprudència que a la inicial voluntat extintiva de l’empresari se superposa el mutu acord entre empresari i treballador i és aquest el que posa fi al contracte. Per tant, és una manifestació extrema d’un mutu acord de les parts, que constitueix causa d’extinció de la relació laboral, segons l’article 49.1 a) del E.T., és a dir, expressió d’un consentiment que, en principi, ha de presumir-se lliure i conscientment emès i recaigut sobre l’objecte i causa que han de constituir l’acord-contracte, article 1262 CC i, per això, perquè l aliquidació suposi acceptació de l’extinció del contracte ha d’incorporar una voluntat unilateral del treballador, un mutu acord sobre l’extinció o una transacció en la qual s’accepti el cessament acordat (STS 26-11-01).
Dins la referida modalitat extintiva podem distinguir tres nivells. L’extinció derivada de l’article 49.1 a) del ET, és a dir el mutu acord, la voluntària i la transacció. El document de liquidació extintiva en falta de regulació “estrictu sensu”, es regirà per les normes que regulen els contractes en el Codi Civil. És a dir, que, tal com s’exigeix al naixement o perfecció del contracte de treball també s’exigerà per a la seva vàlida finalització els mateixos requisits, això és, el consentiment, l’objecte i la causa. De tal sort, que de cumplir-se aquests tres requisits la liquidació desplegarà tots els seus efectes extintius i disfrutar d’efectes deslliuradors; contràriament, si es donen algunes de les circumstàncies invalidants del consentiment, error, violència o dol; en la causa o en l’objecte, la liquidació no desplegarà eficacia alguna i no tindrà efectes extintius deslliuradors.
En definitiva, el finiquito, una vegada firmada, no té caràcter sacremental i per tant, estarà subjecte a un estricte control judicial.
