És ben sabut que l'observança dels requisits legals exigits per operar l'extinció per causes objectives esdevé de vital importància a l'hora d'evitar eventuals declaracions d'improcedència. L'article 53.1 de l'Estatut dels Treballadors, és que regula la forma i efectes que ha de revestir tal tipus d'extinció, declarant-se expressament en aquest precepte que la seva inobservança (com a regla general) comportarà que l'extinció operada hagi de declarar-se improcedent.
Així doncs, i sense entrar a detallar i matisar cadascun d'aquests requisits (a saber: comunicació escrita al treballador expressant la causa, posada a la disposició de forma simultània d'una indemnització de vint dies per any de servei -prorratejant-se per mesos els períodes de temps inferiors a un any i amb un màxim de dotze mensualitats- i la concessió d'un termini de preavís de quinze dies), avui venim a comentar una recent Sentència del Tribunal Suprem (STS 536/2016 de 21 de Juny), dictada en Unificació de Doctrina, en la qual es perfila el requisit de el “lliurament simultani de la indemnització de 20 dies” incloent el “pagaré” en la llista d'instruments de pagament hàbils per donar compliment al requisit normatiu, i es mostra l'evolució jurisprudencial –flexibilizadora- de la Sala Quarta del Tribunal Suprem, en aquest punt concret.
Argumenta la Tribunal Suprem, en el seu fonament jurídic cinquè, que la “jurisprudència de la Sala IV ha anat evolucionant en el sentit de flexibilitzar el requisit amb vista a la classe d'instruments susceptibles de produir una posada a disposició simultània a la comunicació de l'acomiadament, passant d'una interpretació rígida del precepte, segons la qual solament pot entendre's complert si en el mateix acte en què el treballador se sap acomiadat, i sense solució de continuïtat, aquell disposa efectivament de l'import dinerari al fet que ascendeix la indemnització que la llei confereix, a una altra més àmplia que va admetre com a instrument hàbil la transferència bancària (STS de 5/12/2011) o el xec bancari quan no consta dilació en el lliurament ni discordança en les quantitats (STS de 10/05/2010)”. I consolida, al·ludint a la STS/02/2016, la validesa d'aquesta posada a disposició “simultània” de la indemnització, mitjançant un pagaré que es va lliurar simultàniament amb la comunicació d'acomiadament, amb data de venciment el mateix dia del seu lliurament i de la comunicació de l'acomiadament, adduint (davant el rebuig de la actora del citat pagaré) que el pagaré permetia, igual que un xec, un pagament “a la vista” i que “la actora podria haver-ho fet efectiu el mateix dia obtenint així una posada a disposició simultània a la comunicació de l'acomiadament, sense perjudici que, si per alguna circumstància aliena al treballador acomiadada –per exemple no abonament pel banc per falta de fons disponibles, com ocorria també amb un xec- no s'efectués la realització del pagaré, sempre tindria expedita per reclamar la improcedència de l'acomiadament per no haver existit, de forma simultània al lliurament de la comunicació de l'acomiadament, una veritable posada disposició de la indemnització.”
Per tant, dos són els requisits que ha de reunir el pagaré per constituir un mitjà de pagament vàlid a l'efecte d'acomiadament objectiu: el primer, que es lliuri juntament amb la carta o comunicació d'acomiadament, i el segon que la seva data de venciment sigui el mateix dia de la comunicació de l'acomiadament.
