El treballador en el seu escrit de papereta de conciliació interessant l'extinció del contracte a la seva instància pel retard i falta d'abonament del seu salari, concretament 6 mesos, a través d'altressí dic, manifestava: …per mitjà del present escrit vinc a requerir a l'empresa a fi que m'aboni els salaris deguts en el termini màxim del dia de la celebració de l'acte de conciliació davant l'Organisme, comunicant des d'aquest moment que si aquest pagament no es produeix en la data indicada, procediré a interposar la corresponent demanda deixant de prestar serveis des de l'endemà a aquesta celebració”. L'acte de conciliació es va celebrar sense efecte i el treballador va reiterar, a través de burofax, la seva intenció de deixar de prestar serveis, com havia anticipat en la papereta de conciliació abans referida i deixà de prestar serveis de forma efectiva. Lògicament l'empresa li va donar de baixa voluntària i el treballador va presentar demanda davant el Deganat dels jutjats socials de Màlaga.

La sentència del Jutjat social nº 2 de Màlaga, va estimar l'excepció de falta d'acció plantejada per l'empresa respecte de la seva pretensió de resolució indemnitzada del contracte, en haver-se produït un abandonament voluntari de l'actor al seu lloc de treball. El treballador va interposar Recurs de Suplicació davant la Sala social del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, seu a Màlaga, contra la sentència de l'indicat Jutjat, que va ser desestimat, confirmant doncs la sentència d'instància.

El treballador va presentar contra la Sentència de la Sala social del referit Tribunal, recurs unificador de cassació davant el Tribunal Suprem. Admès el recurs, es va donar trasllat del mateix al Ministeri Fiscal qui va interessar la seva desestimació. No obstant l'anterior, la secció 1a de la Sala de social del TS, en sentència de 24 de febrer de 2016, considera que "no pot considerar-se jurídicament correcta la solució adoptada per la sentència recorreguda de qualificar la conducta del treballador com a abandonament, per entendre que no existia causa justa per deixar de prestar serveis per no existir perill per al demandant, de seguir acudint al treball, per als seus “drets fonamentals per atacs a la vida, la integritat, la llibertat, la dignitat o la seguretat personal. Per contra ha de considerar-se justificada la interrupció del treball efectiu donat que feia ja més de sis mesos que no es percebia cap tipus de retribució, la qual cosa indubtablement hauria d'afectar no només a la pròpia dignitat del treballador, sinó a més a la seva pròpia subsistència i a la de les persones que d'ell depenguessin".

Estam en presència d'un dels supòsits excepcionals en què la decisió d'inassistència no pot considerar-se de cap manera com a dimissió de l'empleat.

El Tribunal Suprem en la sentència indicada, estima el recurs d'unificació de doctrina presentat pel treballador revocant la sentència de la Sala social del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, seu a Màlaga, i a més determina sobre la gravetat de l'incompliment empresarial per configurar-ho com a causa justa extintiva a instàncies del treballador en el supòsit de “falta de pagament o retards continuats en l'abonament del salari pactat” via ex article 50 de l'Estatut dels Treballadors, declarant extingida la relació laboral amb l'empresa demandada, amb efectes des que va deixar de prestar serveis efectius, havent-li d'abonar al treballador una indemnització, calculada conforme a l'article 50.2 ET, això és, l'assenyalada per a l'acomiadament improcedent.