Com es detalla en la sentència del Tribunal Suprem, Sala IV Social, de 21 de gener de 2010 (recurs de cassació en unificació de doctrina 1500/2009), amb cita de la sentència d'aquesta mateixa Sala, de 14 de febrer de 2006 (recurs de cassació en unificació de doctrina 4799/2004), interpretant l'article 46.5 de l'Estatut dels Treballadors, al tenor dels quals "el treballador excedent (se sobreentén: en excedència voluntària comuna) conserva només un dret preferent al reingrés en les vacants d'igual o similar categoria a la seva que hi hagués o es produïssin en l'empresa", resulta que:
a) La Jurisprudència de la Sala social del Tribunal Suprem ha entès que aquest dret preferent al reingrés del treballador en excedència voluntària comuna és un dret potencial o expectant, condicionat a l'existència de vacant en l'empresa, i no un dret incondicional, a exercitar de manera immediata al moment en què el treballador excedent expressi la seva voluntat de reingrés (sentència del Tribunal Suprem de 18 de juliol de 1986). En aquest punt es diferencien les regulacions legals de l'excedència voluntària comuna d'un costat, i de la suspensió del contracte de treball i les excedències forçoses o especials d'un altre, situacions aquestes últimes caracteritzades per la conservació del lloc de treball per part del treballador (sentència del Tribunal Suprem de 25 d'octubre de 2000).
b) El tractament legal diferenciat entre l'excedència voluntària comuna i les restants vicissituds del contracte de treball esmentades, troba justificació en la diferent valoració que mereixen els interessos en joc en una i altres situacions. Mentre en la suspensió i en les excedències forçoses o especials concorren causes específiques i qualificades d'impediment, incompatibilitat o dificultat de treballar, l'interès que està a la base de la situació d'excedència voluntària comuna és genèricament l'interès personal o professional del treballador excedent voluntari, molt digne de consideració, però que, d'acord amb el criteri del Legislador, no justifica conservar per a ell un lloc de treball, a costa de l'estabilitat en l'ocupació del treballador que ho substitueixi o del propi interès de l'empresa (sentència del Tribunal Suprem de 25 d'octubre de 2000).
c) Aquesta posició de la sentència del Tribunal Suprem de 25 d'octubre de 2000 (Sala IV), que reflecteix els criteris de flexibilitat laboral i adaptabilitat de l'organització de treball acollits en el nostre actual Ordenament Jurídic Laboral, matisa declaracions precedents d'aquesta Sala (plasmat en les ja llunyanes sentències de 22 de gener de 1987 i de 16 de març de 1987) sobre l'abast del dret de reingrés de l'excedent voluntari i sobre la qualificació com a vacants de les places exercides abans de l'excedència.
d) Si l'excedència voluntària comuna no comporta per a l'empresari el deure de reservar al treballador excedent el lloc de treball exercit amb anterioritat això, vol dir que l'empresari pot disposar de la plaça vacant, ben contractant a un altre treballador per a l'acompliment de la mateixa (fins i tot amb un contracte de durada indefinida), ben reordenant les comeses laborals que la integren, bé fins i tot procedint a l'amortització de la mateixa. Això significa, des del punt de vista del treballador, que el dret expectante de l'excedent voluntari comú només pot exercir-se de manera immediata quan el mateix lloc de treball o un altre similar o equivalent es troba disponible en l'empresa.
Per tot això ha sostingut la Sala social del TS, literalment, que “resulta lícit que l'empresa disposi de la plaça en el correcte exercici de les seves facultats d'adreça i organització del treball”.
Ara bé, tal doctrina -plasmada en les sentències abans citades- donava resposta a situacions de disposició de la plaça de l'excedent durant el temps en què aquest es trobava gaudint de l'excedència. En tals casos, la reassignació a altres treballadors de les tasques o comeses laborals que integraven el lloc de treball de l'excedent (sentència del Tribunal Suprem de 14 febrer de 2006), la cobertura del lloc amb la contractació de dos treballadors a temps parcial per realitzar el treball ordinari del treballador excedent, la reassignació de les seves altres funcions a altres llocs de treball (sentència d'aquesta Sala de 21 gener de 2010), la promoció i redistribució de tasques (sentència de 15 de juny de 2011), l'amortització dels llocs del departament (sentència de 30 d'abril de 2012) o la externalización de les funcions (sentència de 30 de novembre de 2012, de 15 de març de 2013, d'11 de juliol de 2013 i de 17 de setembre de 2013) constituïen conductes lícites de l'empresa per subvenir a la situació creada amb l'excedència que no impedien l'anàlisi de l'existència o no de vacant al moment de la petició del reingrés de l'excedent.
Resposta diferent mereix l'anàlisi de la situació existent després del moment en què el treballador excedent pretén el reingrés i es revela que, enfront de la manifestació de l'empresa d'inexistència de vacants, s'acredita que, sempre després de tal sol·licitud de reincorporació, es produeix la cobertura de places concordes amb la categoria de l'actor mitjançant altres treballadors vinculats a l'empresa a través de contractació temporal i/o a temps parcial. Aquesta resposta ens la ofereix la recent sentència del Tribunal Suprem de data 12 de febrer de 2015, en la qual s'unifica doctrina asseient-se que:
“És cert que la transformació dels contractes no suposa l'accés de personal extern a l'empresa, però també ho és que evidencia l'existència de necessitat de mà d'obra permanent i de les característiques de l'actor. Per tant, es posa en relleu l'existència de llocs de treball que s'acomoden a aquesta preferència de reingrés.
Enfront d'això, no cal acceptar que els treballadors temporals i/o a temps parcial tenguin un dret preferent al del propi actor, en tant l'obligació de l'empresa de reincorporar-li havia nascut ja al moment en què, sol·licitat el reingrés, apareixen necessitats que han de cobrir-se amb altres treballadors. Com hem indicat, la situació aquí és completament diferent de la qual analitzàvem en les sentències anteriors, ja que ja no es tracta d'una reorganització dels recursos humans durant el període d'excedència del treballador, sinó de la qual es duu a terme prescindint del dret al reingrés.
La preferència de l'actor juga de forma decisiva davant l'evidència de l'existència de llocs de treball de les característiques del que ocupava el treballador excedent, de manera que, abans d'efectuar la conversió de contractes, hagué tenir-se en compte el dret de qui formava part de la plantilla de l'empresa i satisfeia les característiques dels llocs pels quals es duien a terme tals contractacions, per més que la transformació de l'ocupació precària en ocupació fixa vingués imposada per compromisos col·lectius”.
Línia doctrinal aquesta que han seguida ja, entre uns altres, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, o el de Castella-la Manxa.
Tenint en compte l'anterior, considerem que el focus d'atenció ha de posar-se sobre les paraules usades pel TS: “evidencia l'existència de necessitat de mà d'obra permanent i de les característiques de l'actor”. No podem deixar de costat que aquests contractes temporals hauran de tenir com a objecte la realització de treball que hagués pogut exercir el treballador excedent, perquè es pugui aplicar aquesta solució.
