Respecte als canvis de doctrina recentment esdevinguts, el Ple del T.C.,(amb dos Vots Particulars en contra de la majoria), en sentència de 3 de març de 2016, conclou que l'empresari no necessita el consentiment exprés del treballador per al tractament de les imatges que han estat obtingudes a través de càmeres instal·lades en l'empresa amb la finalitat de seguretat o control laboral ja que és conforme amb el previst en l'article 20.3 de l'Estatut dels Treballadors, que estableix que “l'empresari podrà adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions i deures laborals, guardant en la seva adopció i aplicació la consideració deguda a la seva dignitat humana.”

Aquesta facultat general de control prevista en la llei legítima el control empresarial del compliment pels treballadors de les seves tasques professionals (STC 170/2013, de 7 d'octubre, i STEDH de 12 de gener de 2016, cas Barbulescu vs. Romania), sense perjudici que seran les circumstàncies de cada cas les que finalment determinin si aquesta fiscalització duta a terme per l'empresa ha generat o no la vulneració del dret fonamental en joc, el dret a la intimitat personal (article 18.1 CE).

Per això, encara que no es requereix el consentiment exprés dels treballadors per adoptar aquesta mesura de vigilància que implica el tractament de dades, persisteix el deure informació de l'art. 5 LOPD, a l'efecte de poder ponderar el principi de proporcionalitat.

En el cas analitzat, la càmera estava situada en el lloc on es desenvolupava la prestació laboral, enfocant directament a la caixa, i en l'aparador de l'establiment, en un lloc visible, es va col·locar el distintiu informatiu exigit per la instrucció 1/2006, de 8 de Novembre, de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades. En conseqüència, la part recurrent en empara, podia conèixer l'existència de les càmeres i la finalitat perquè havien estat instal·lades, sense que anés necessària la comunicació personal a la mateixa.

Les càmeres van ser instal·lades per l'empresa davant les sospites que algun treballador de la tenda s'estava apropiant de diners de caixa. El sistema de videovigilancia va captar l'apropiació d'efectiu de la caixa de la tenda per la part recurrent que per aquest motiu va ser acomiadada disciplinàriament.

El TC, procedeix a la desestimació de l'empara sol·licitada ja que de les sentències recorregudes es desprèn que, la mesura d'instal·lació de càmeres de seguretat que controlaven la zona de caixa era una mesura justificada (ja que existien raonables sospites que algun dels treballadors que prestaven serveis en aquesta caixa s'estava apropiant de diners); idònia per a la finalitat pretesa per l'empresa (verificar si alguns dels treballadors cometia efectivament les irregularitats sospitades); necessària (ja que l'enregistrament serviria de prova de tals irregularitats); i equilibrada (doncs l'enregistrament de imágines es va limitar a la zona de la caixa), per la qual cosa ha de descartar-se que s'hagi produït lesió alguna del dret a la intimitat personal consagrat en l'articulo 18.1 C.I., en contra de la Doctrina anterior asseguda en la Sentència del mateix Tribunal nº 29/2013.