El Tribunal Suprem, en una recent sentència de la seva Sala social, Secció 1a, de 20 d'abril de 2016, ha revocat una sentència dictada, en Suplicación, per la Sala social del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de dia 13 de juny de 2013, sentencia aquesta que al seu torn revocava parcialment la sentència dictada pel Jutjat social número 1 de Palma, en la qual es reconeixia la prestació de Gran Invalidesa del demandant.
El nucli de la qüestió debatuda gira al voltant del inalterat fet declarat provat número vuitè de la sentència d'instància, a saber: “L'actor viu tot sol, cuinant-se coses senzilles i telefonant per fer la compra, la qual li és portada al seu domicili. D'igual manera, l'actor disposa d'una persona que realitza la neteja del domicili. L'actor realitza la seva pròpia condícia personal, sent que en els seus desplaçaments empra taxis o autobús. L'actor presenta dificultats per desplaçar-se a llocs desconeguts, sent normalment acompanyat per memoritzar el trajecte. Quant a la medicació, la mateixa és adquirida per l'actor, i després de ser-li identificat cada fàrmac, la hi administra per si mateix”.
El Art 194, de la Llei General de la Seguretat Social de 30 octubre de 2015, apunta a una solució “subjectiva” que és la seguida per la decisió judicial recorreguda, mentre que entén per Gran Invalidesa “la situació del treballador… que, per conseqüència de pèrdues anatòmiques o funcionals, necessiti l'assistència d'una altra persona per als actes més essencials de la vida, tals com vestir-se, desplaçar-se, menjar o anàlegs”; amb el que - contrari sensu– no caldria declarar com a Gran Invalidesa a qui –per les raons personals que siguin- no precisi la referida per als relatats.
No obstant l'anterior, la Sala social del Tribunal Suprem, en la referida sentència, entén que no es pot desconèixer una sèrie de criteris legals i jurisprudencials, que clarament ens porten a la conclusió oposada que en el reconeixement de la Gran Invalidesa, ha d'atendre's prioritàriament als paràmetres objectius de disfunció i no als subjectius que singularment poguessin concórrer. Així, no ha d'excloure's la qualificació de Gran Invalidesa la circumstància dels qui, malgrat acreditar tal situació, especialment per percebre algun tipus d'estímul lluminós, puguin en el cas personal i concret, sobre la base de factors perceptius, cognitius, ambientals, temporals o uns altres, haver arribat a adquirir alguna de les habilitats adaptatives necessàries per realitzar algun dels actes essencials de la vida sense l'ajuda de tercers o sense necessitat d'ajuda permanent, o fins i tot els que puguin arribar a efectuar treballs no perjudicials amb la seva situació, amb el que, a més, s'evita cert efecte desmotivador sobre la reinserció social i laboral de qui es troba en tal situació.
En el concret cas debatut, amb major motiu s'imposa tal conclusió “objectiva” quan –com encertadament raona la sentència del Jutjat social número 1 de Palma, “... a pesar que per l'actor s'ha aconseguit una certa i lloable adaptació a la seva nova situació de ceguesa pràcticament total, no obstant això… i malgrat aquesta adaptació, no pot concloure's que es tracti d'una persona plenament autònoma, sent així que les patologies sofertes per l'actor li fan precisar l'ajuda d'una altra persona per a les activitats quotidianes de la vida diària per la seva pèrdua de visió, especialment els referits desplaçaments i administració de la medicació, necessitat aquesta que, a pesar, de no ser permanent ni per a tots els actes essencials de la vida, en tot cas persisteix i li col·loca en situació de Gran Invalidesa."
