La Sentència del TJUE, de 14 de setembre de 2016, en l'assumpte Ana de Diego Porras i Ministeri de Defensa, es dicta arran del plantejament per part del Tribunal Superior de Justícia de Madrid d'una qüestió de prejudicialidad, partint d'un supòsit de vinculació laboral mitjançant contracte d'interinitat -entre la Sra. de Diego i el Ministeri de Defensa-, d'una durada de set anys consecutius, i que -de conformitat amb la nostra normativa nacional- estava totalment ajustat a dret, inclòs el fet que al moment de l'extinció del contracte no existís cobertura indemnizatoria per a la treballadora derivada d'aquesta extinció.
Va considerar així aquest Tribunal Superior, que podia existir una vulneració de la clàusula 4 de l'Acord marc que figura en l'Annex de la Directiva Comunitària 1999/70, del Consell, de 28 de juny de 1999, sobre el treball de durada determinada, celebrat el 18 de març de 1999.
A aquest efecte, la clàusula 4 de l'Acord marc, titulada “Principi de no discriminació”, estableix al seu apartat 1:
“Pel que fa a les condicions de treball, no podrà tractar-se als treballadors amb un contracte de durada determinada d'una manera menys favorable que als treballadors fixos comparables pel simple fet de tenir un contracte de durada determinada, tret que es justifiqui un tracte diferent per raons objectives”.
Per la seva banda, l'Article 15, apartat 1, del Text Refós de l'Estatut dels Treballadors, en la seva versió aplicable a la litis, estableix que el contracte de treball podrà concertar-se per temps indefinit o per una durada determinada. I a la seva lletra c) es contempla la possibilitat de celebrar contractes de durada determinada “quan es tracti de substituir a treballadors amb dret a reserva del lloc de treball, sempre que al contracte de treball s'especifiqui el nom del substituït i la causa de substitució”.
D'altra banda, l'Article 49, apartat 1, lletra c) de l'I.T., disposa que, a la finalització del contracte, excepte en els casos d'interinitat i dels contractes formatius, el treballador tindrà dret a rebre una indemnització de quantia equivalent a la part proporcional de la quantitat que resultaria d'abonar dotze dies de salari per any de servei”.
La formulació de la qüestió prejudicial es postula de forma curiosa i es fa a través del plantejament de quatre qüestions.
Per a la primera -ha d'entendre's compresa la indemnització per finalització del contracte temporal en les condicions de treball a les quals es refereix la clàusula 4, apartat 1, de l'Acord marc?- el TJUE, dóna una resposta individualitzada; argumentant que el concepte de “condicions de treball” inclou la indemnització que un empresari està obligat a abonar a un treballador per raó de la finalització del seu contracte de treball de durada determinada.
Les altres tres qüestions, a les quals el TJUE respon de forma conjunta, el seu plantejament es pot resumir en la qüestió segona i quarta.
Així, el TSJ planteja una segona qüestió per al cas que efectivament el TJUE entengui la referida indemnització inclosa a les “condicions de treball”, en els següents termes:
Els treballadors amb un contracte de treball o una relació laboral concertats directament entre un empresari i un treballador, en els quals el final del contracte de treball o de la relació laboral ve determinat per condicions objectives tals com una data concreta, la realització d'una obra o servei determinat o la producció d'un fet o esdeveniment determinat, han de percebre a la finalització del contracte la mateixa indemnització que correspondria a un treballador amb contracte de durada indefinida comparable quan el contracte d'aquest s'extingeix per causes objectives?
I una quarta, sobre la base que no existint raons objectives per exceptuar als treballadors interins del dret a percebre una indemnització per la finalització del contracte temporal:
És discriminatòria la distinció que l'Estatut dels Treballadors estableix entre les condicions de treball d'aquests treballadors no només enfront de les condicions dels treballadors indefinits sinó també respecte de les dels altres treballadors temporals?
És a dir, que el TSJM no planteja la qüestió únicament per als contractes d'interinitat (que era el supòsit de fet debatut en la litis) sinó per a tot el conjunt de contractes temporals. No obstant això, el TJUE atès que no tenen potestat per pronunciar-se sobre una qüestió no debatuda en el plet principal, només ofereix pronunciament exprés respecte dels treballadors sotmesos a contractes d'interinitat i no sobre la resta de contractes temporals.
En definitiva, el TSJM planteja amb efectes directes, la legalitat en la diferència de tracte dels treballadors amb contracte d'interinitat, els quals d'acord amb l'Art. 49. 1c) de l'I.T., no tenen dret a cap tipus d'indemnització; i, amb efectes indirectes, la diferència de tracte entre la quantia dels treballadors fixos comparables en relació amb els temporals en el seu conjunt.
A aquests efectes, d'acord al llenguatge al que ens té acostumats el TJUE, a l'apartat 36 de la sentència comentada, posa de manifest respecte de la segona qüestió prejudicial plantejada que “en el cas d'actuacions, procedeix declarar que existeix una diferència de tracte entre els treballadors amb contracte de durada determinada i els treballadors fixos, en la mesura que, a diferència dels treballadors amb contracte per temps indefinit, els treballadors amb contracte d'interinitat no tenen dret a indemnització alguna en finalitzar el seu contracte, amb independència de la seva durada dels serveis prestats".
Para, a continuació al seu apartat 41, matisar:
“que a la jurisprudència, la diferència de tracte al·legada, relativa a la concessió d'una indemnització per finalització de contracte de treball, seria contrària a la clàusula 4 de l'Acord marc excepte en el supòsit que les funcions exercides per un treballador com la recurrent en el litigi principal en el marc dels diferents contractes de durada determinada no corresponguessin a les dels treballadors fixos, atès que aquesta diferència de tracte estaria vinculada a situacions diferents”.
I, al seu apartat 42, seguir reafirmant que:
“si bé, en definitiva, incumbeix al tribunal remitent determinar si, quan exercia funcions de secretària al Ministeri de Defensa en el marc dels seus diferents contractes d'interinitat, la recurrent al litigi principal es trobava en una situació comparable a la dels treballadors contractats per temps indefinit per aquest mateix ocupador durant el mateix període de temps, cal no obstant això assenyalar que, en el cas d'actuacions, es desprèn de les mateixes que la recurrent efectuava un treball anàleg o idèntic al d'un treballador fix.”
En efecte, resa l'apartat 43:
“el propi fet que l'esmentada recurrent ocupés durant set anys consecutius el mateix lloc d'una treballadora en situació de dispensa d'obligacions laborals vinculades a la seva condició sindical no només permet concloure que la interessada complia els requisits de formació per accedir al lloc de treball que es tracta, sinó també que efectuava el mateix treball que la persona que remplazó de forma permanent durant aquest llarg període de temps, aplicant-se també les mateixes condicions de treball”.
L'anàlisi del TJUE, resulta impecable ja que si ben el nostre ordenament jurídic laboral permet aquesta situació respecte dels treballadors interins, això no significa que així ho sigui d'acord amb el dret comunitari i així ho entén de forma expressa el ponent Sr. F. Biltgen, doncs no pot titllar-se de treballador temporal a una persona que ve exercint el mateix treball de la qual està substituint durant un període de, ni més ni menys, que SET ANYS SEGUITS. És a dir, on està la temporalitat del vincle laboral, encara que així ve definida en la normativa nacional?
Per aquest motiu, el TJUE conclogui respecte d'aquesta qüestió que: la clàusula 4 de l'Acord marc sobre el treball de durada determinada, que figura en l'annex de la Directiva 1999/70, ha d'interpretar-se en el sentit que S'OPOSA A UNA NORMATIVA NACIONAL, com la controvertida en el litigi principal, que denega qualsevol indemnització per finalització de contracte al treballador amb contracte d'interinitat, mentre que permet la concessió de tal indemnització, en particular, als treballadors fixos comparables. El simple fet que aquest treballador hagi prestat els seus serveis en virtut d'un contracte d'interinitat no pot constituir una raó objectiva que permeti justificar la negativa al fet que aquest treballador tingui dret a l'esmentada indemnització.
La indemnització que fa referència és la prevista en l'Art. 53 de l'Estatut dels Treballadors per extinció del contracte per causes objectives de 20 dies per any de servei amb un màxim de 12 mensualitats.
Això és el resultat de l'efecte directe de la segona qüestió prejudicial plantejada i que afecta únicament als treballadors interins i amb una casuística, podríem dir, similar.
No obstant això, Què ocorre amb la resta de contractacions temporals? Que és la qüestió prejudicial plantejada amb efecte indirecte pel TSJM i que ha esdevingut en la qüestió més mediàtica. Doncs, que el TJUE també li dóna resposta, com no podia ser d'una altra forma, de manera indirecta. Així a l'apartat 38 de la sentència de 14 de setembre de 2016, diu de forma literal: “En canvi, les possibles diferències de tracte entre determinades categories de personal amb contracte de durada determinada, com la qual esmenta el tribunal remitent a la quarta qüestió prejudicial, no estan incloses a l'àmbit d'aplicació del principi de no discriminació consagrat per aquest Acord marc (acte d'11 de novembre de 2010, Va venir, C-20/10, no publicat, EU: 2010:677, apartat 57).
Per tant, és el mateix TSJU que de forma indirecta, reconeix que la resta de contractes de durada determinada no estan inclosos a l'àmbit d'aplicació del principi de no discriminació de l'Acord marc de 18 de març de 1999 i que figura en l'annex de la Directiva 1999/70 CE, en tenir fixada una indemnització per extinció del contracte i tenir el mateix tractament d'igualtat que la resta de treballadors fixos en donar-se les circumstàncies previstes en l'Art. 52 i concordants de l'Estatut dels Treballadors i produir-se l'extinció del seu contracte no per expiració del terme de mateix sinó per causes objectives.
