La compensació econòmica contemplada en l'article 1.438 del Codi Civil ha de distingir-se de la pensió compensatòria establerta en l'article 97 del mateix text legal. La compensació de l'article 1.438 CC té la seva base en el treball per a la casa realitzat per un dels cònjuges sota un règim de separació de béns (només és possible acordar-la en aquest tipus de règim) en valorar-ho com una contribució al sosteniment de les càrregues familiars, establint-se en funció de la dedicació a la família vigent el règim econòmic de separació i fins a la seva extinció, mentre que amb la pensió compensatòria es quantifica el desequilibri que la ruptura matrimonial produeix a un dels cònjuges, valorant la pèrdua d'oportunitats i tenint en compte, com un més dels criteris a valorar, la dedicació passada i futura a la família.

Una vegada diferenciats els dos conceptes, ens referirem a la Sentencia núm. 252/2017, de 26 d'abril, de la Sala 1a civil del Tribunal Suprem, la qual reconeix la compensació econòmica per al “treball per a la casa” a l'esposa que va treballar en condicions laborals precàries en negocis familiars del seu marit.

El recurs de cassació interposat porta causa d'un procediment de divorci d'un matrimoni el règim econòmic del qual matrimonial era el de separació de béns, en el qual l'esposa, entre altres pretensions, sol·licitava la compensació econòmica de l'art. 1.438 CC, per haver contribuït durant el matrimoni amb el seu treball professional a la generació del patrimoni de l'espòs i haver-se dedicat a la cura i manteniment de la llar familiar i dels fills.

El Jutjat de Primera Instància va desestimar tal pretensió, revocant l'Audiència Provincial d'Albacete la sentència dictada en instància i reconeixent la compensació econòmica a favor de l'esposa. Sentència de l'Audiència Provincial davant la qual l'espòs va interposar recurs de cassació que va ser desestimat, confirmant el Tribunal Suprem el reconeixement a l'esposa de la compensació.

La Sala declara que la col·laboració en activitats professionals o negocis familiars, en condicions laborals precàries pot considerar-se com a treball per a la casa que dóna dret a una compensació, mitjançant una interpretació extensiva de l'expressió “treball per a la casa” continguda en l'art. 1.438 CC, atès que amb aquest treball s'atén principalment al sosteniment de les càrregues del matrimoni de forma similar al treball en la llar.

Entén que en la realitat social actual sembla oportú atendre a la situació freqüent de qui ha treballat amb major intensitat per a la casa però, al mateix temps, ha col·laborat amb l'activitat professional o empresarial de l'altre, fora per tant de l'àmbit estrictament domèstic, tot i que intervingui remuneració, sobretot si aquesta col·laboració es compatibilitza i organitza en funció de les necessitats i organització de la casa i la família (en el cas que s'enjudicia l'esposa havia treballat a la casa i en el negoci familiar amb un salari moderat i contractada com a autònoma en el negoci de la seva sogra, la qual cosa li privava d'indemnització per acomiadament).

Amb tal pronunciament la Sala s'aparta de la doctrina jurisprudencial fixada fins al moment, segons la qual el dret a obtenir la compensació per haver contribuït un dels cònjuges a les càrregues del matrimoni amb treball domèstic en el règim de separació de béns requereix que, havent-se pactat aquest règim, s'hagi contribuït a les càrregues del matrimoni sol amb el treball realitzat per a la casa, excloent que sigui necessari per obtenir la compensació que s'hagi produït un increment patrimonial de l'un altre cònjuge.