Noves pautes del Tribunal Suprem sobre l'absorció i compensació de millores voluntàries


El Tribunal Suprem (Sala social, Secció 1a), a través de la sentencia número 58/2017, de 25 de gener, remou i trastorna fins i tot les seves tesis sobre les possibilitats neutralitzadores del salari previstes a l'article 26 de l'Estatut dels Treballadors, justificant i raonant en aquesta resolució la possibilitat d'absorbir complements salarials que constitueixen una condició més beneficiosa.


En primer lloc, i en el cas resolt en l'esmentada sentència, ens posiciona aquest Tribunal en afirmar categòricament que: “No hi cap el menor dubte que la «millora» atribuïda al reclamant en el seu contracte de treball ha de configurar-se -contràriament al que la decisió impugnada sosté- com una Condició Més Beneficiosa, mentre que la mateixa consisteix -així la defineix el recent Diccionari de l'Español Jurídic- en una «millora de les condicions laborals, que s'incorpora al conjunt dels drets del treballador i suposa un avantatge per a ell»; i es configura la seva «base essencial» -mateix Diccionari- per «la voluntat d'atorgar o establir el benefici corresponent». Una altra cosa és que aquest origen contractual «ab origine» la distingeixi d'aquesta Condició Més Beneficiosa [adquirida», es diu usualment], que ha estat creació jurisprudencial basada fonamentalment en l'art. 9.2 LCT i que efectivament s'adquireix pels treballadors al llarg de la relació laboral -de manera individual, plural i fins i tot col·lectiva-, generalment a través de pactes que no tenguin naturalesa de conveni col·lectiu o més usualment mitjançant actes repetitius que expressen la unilateral voluntat de l'empresari d'atorgar un «benefici» ofert sense «contraprestació».” Condició aquesta que igualment s'incorpora al nexe contractual, de forma i manera que el «benefici» conferit, sigui inicialment pactat o s'incorpori amb posterioritat al contracte, sigui per pacte exprés o per acte inequívoc de concessió unilateral, gaudeix del mateix efecte de la inicialment pactada i no pugui prescindir-se del mateix per decisió -exclusiva- de l'empresari, doncs «manté la seva vigència mentre les parts no acordin una altra cosa o mentre no sigui compensada o neutralitzada en virtut d'una norma posterior legal o pactada col·lectivament que sigui més favorable, sent aplicables les previsions de l'art. 1091 del CC sobre la força d'obligar dels contractes i de l'art. 1256 CC sobre la impossibilitat de modificar els termes del contracte de forma unilateral... ».


Continua la seva argumentació la sentència comentada afirmant que aquesta identitat d'efectes entre ambdues espècies de Condicions Més Beneficioses (la inicial i l'adquirida) comporta la més absoluta uniformitat d'exigències en la seva neutralització per via de l'absorció/compensació i l'aplicació de la mateixa jurisprudència amb vista als requisits necessaris perquè el fenomen compensatori es produeixi. Singularment (ens els relaciona el TS):




  • Perquè pugui operar el mecanisme d'absorció/compensació és necessari que entre els conceptes retributius a examinar intervengui imprescindible homogeneïtat, sent norma general en la matèria que únicament és excepció als supòsits en què un dels conceptes retributius que intervenen en l'operació sigui inabsorbible per pròpia naturalesa o per expressa disposició de la norma legal o convencional que ho regula.



  • D'aquesta manera, quan la clàusula convencional que introdueix una millora salarial especifiqui que la mateixa podrà ser "compensable o absorbible", això significa que ho podrà ser amb futures millores salarials sempre que les mateixes compleixin el requisit d'homogeneïtat -en els termes exigits tradicionalment per la nostra jurisprudència- perquè sigui jurídicament vàlida aquesta compensació o absorció. Paradigma d'aquesta tradició trobem la Sentencia TS de data 26/11/14; rcud 1982/13.



  • Però la solució ha d'ajustar-se a cada situació de fet, per la qual cosa no és fàcil extreure una doctrina universal (i així, literalment, ho reconeix l'Alt Tribunal) en aquesta matèria amb la qual puguin resoldre's tots els supòsits, per la qual cosa gairebé sempre cal examinar les peculiaritats del cas concret, amb el que la compensació/absorció de l'art. 26.5 ET i, sobretot, exigència d'homogeneïtat, «no només ha de tenir un tractament individualitzat en funció de les concretes millores o conceptes en qüestió..., sinó que, en principi, l'exigència d'homogeneïtat... ha d'atenir-se als termes, manera i extensió en els quals han estat pactades, máxime si... això no suposa disposar de cap dret necessari ni dels reconeguts com no disponibles per conveni col·lectiu».



  • També amb caràcter general s'ha indicat pel TS que si bé és innegable que el salari es compon de la suma de tots els seus elements (art. 26.1ET), de totes maneres aquesta definició ens porta únicament a una quantificació matemàtica de la retribució, però per obtenir una anàlisi jurídica del mateix en els termes que l'exigible homogeneïtat imposa, cal atendre a les diverses causes atributives que sinalagmàticament integren l'estructura salarial. Perquè –i això és el decisiu- el mecanisme compensatori únicament és viable entre conceptes salarials que tenguin idèntica o similar causa atributiva; el cas contrari -admetre la substitució global de la remuneració- comportaria una reestructuració salarial més enllà de les previsions de l'art. 26.5 ET i deixaria sense efecte les circumstàncies específiques d'atribució que corresponen a les diverses partides salarials, amb fallida -s'ha dit- del principi de sinalagmaticitat de les relacions laborals. I en la matèria prepondera l'aplicació dels principis de irrelevancia del nomen iuris i de causalitat o concausalidad.



  • De totes maneres, el requisit s'ha relativizado en algun supòsit, com tractant-se dels conceptes retributius antiguitat i salari base, afirmant-se que «si ben el complement d'antiguitat revesteix caràcter personal [...], no obstant això, se singularitza en la seva configuració jurídic-retributiva, puix que apareix lligat més rigorosament, a certs efectes, al salari base i no es troba condicionat a les característiques del treball realitzat o al volum i qualitat d'aquest últim», per la qual cosa «des d'aquesta perspectiva no és desmesurat homogeneïtzar-ho amb el salari base, per la qual cosa cap la seva absorció i compensació amb el mateix».



  • Amb això, ens diu el TS, sembla apuntar-se al pas des d'una exigència d'estricta homogeneïtat a la de possible neutralització entre conceptes que per genèrics -no determinats per condicions de treball singulars o obligacions addicionals del treballador- resultin homogeneizables.



  • En un plànol més concret, s'ha sostingut que és possible la compensació quan es tracta d'una «... millora voluntària denominada "absorbible", veiem que el seu propi títol constitutiu la contempla, sense que representi obstacle la cerca de l'homogeneïtat atès que la fórmula emprada en el seu reconeixement deixa oberta l'aptitud compensatòria en termes de compatibilitat sempre que l'origen de la variació sigui legal o convencional».


En conclusió (que només podem qualificar de provisional donada la ductilitat de la referida doctrina sobre l'homogeneïtat de conceptes genèrics que no obeeixin a condicions de treball singulars) el concepte -jurídicament indeterminat- de «homogeneïtat» no pot arribar a confondre's amb una essencial «igualtat», sinó que es limita –segons el Diccionari de la RAE- al «pertanyent o relatiu a un mateix gènere, posseïdor d'iguals caràcters». I tenim que en aquest judici d'homogeneïtat, “sobretot després de la nostra recent doctrina entorn de la relativització del criteri” (segons literalment reconeix el propi TS) cal atendre a tres grups de complements salarials que contempla l'art. 26.3 ET:




  1. condicions personals

  2. treball realitzat

  3. situació i resultats de l'empresa


De manera que l'ara exigida «similar causa atributiva» es limita a la mera pertinença al mateix grup d'entre els tres citats, ja que, entre altres raons, no pot raonablement exigir-se una major identitat -ja en l'espècie-, perquè la seva exigència anul·laria en la pràctica el mecanisme neutralitzador legal i contractualment previst.


Es rectifica així el no tan antic criteri exposat per la Sentència del propi Tribunal Suprem de 19/04/12, en l'extrem relatiu a negar l'homogeneïtat (posibilitadora en definitiva de l'absorció/compensació) entre complements de la mateixa naturalesa personal “i especialment la seva afirmació que «un "complement personal convingut", la naturalesa jurídica del qual és clarament la d'una condició més beneficiosa... quan tal, és precisament immune al joc de la compensació i l'absorció»; afirmació contrària -per això procedeix rectificar-la- a la doctrina tradicional i actual de la Sala (a part de les més recents). Partim doncs, a partir d'ara i fins al proper cop de timó doctrinal, de la possibilitat de poder veure's absorbida una condició més beneficiosa, si convergeixen altres factors i circumstàncies, previstes en la resolució comentada.

Articles de: