Un treballador, cantant tenor del Cor del Gran Teatre del Liceu que es trobava en situació d'excedència, a la seva pàgina de Facebook, va procedir a criticar copiosament les altes retribucions de diversos directius de l'empresa, acomiadaments realitzats, supressió de beques, nul·la transparència dels seus directius i dirigents en les contractacions, etc. A més entre els comentaris i crítiques, el treballador titlla de “corruptes” al Director del Cor, al Director de l'Orquestra i al Director de Recursos Humans, amb noms i cognoms, de la pinta de “mafiosos” que fan tots junts, d'actuar en “connivència”, entre uns altres. Va utilitzar, a la citada pàgina, expressions com “cobrar-se el favor”, “comportaments mafiosos” i “supeditació a sindicats i membres del comitè d'empresa d'una baixa moral indescriptible”·

A tals efectes, l'empresa sota l'empar del seu Conveni Col·lectiu i article 54.2 d) de l'Estatut dels Treballadors va passar a acomiadar-li en síntesis per publicar a la seva pàgina de la xarxa social de “Facebook” una sèrie de manifestacions i expressions que va qualificar de caràcter injurioso i atemptatori contra l'honorabilitat de tercers, contra persones que desenvolupen o han desenvolupat funcions en l'entitat i per tant la seva conducta suposa la ruptura de la bona fe contractual. El treballador, va presentar demanda per acomiadament nul, per vulneració de drets fonamentals concretament el Dret a la llibertat d'expressió, davant el Jutjat social nº 25 de Barcelona, qui per sentència d'11 de maig de 2015, va declarar la nul·litat de l'acomiadament i va condemnar a l'empresa demandada a la reincorporació d'aquest al seu lloc de treball anterior a la situació d'excedència voluntària i tot això amb l'abonament dels corresponents salaris de tramitació. No estant conformi amb la fallada d'aquesta sentència, el Gran Teatre del Liceu va recórrer la sentència davant la Sala social, secció 1ª, del Tribunal Superior de Catalunya, interessant la revocació de la mateixa principalment en què es declarés procedent l'acomiadament i no nul.

Doncs bé, la Sala social, procedeix a analitzar si l'actuació del treballador en les seves expressions, crítiques i comentaris abocats a la seva pàgina de “Facebook”, és susceptible de ser sancionada disciplinàriament per l'empresa. En la seva censura jurídica realitza un examen exhaustiu sobre la doctrina del Tribunal Constitucional sobre el Dret a la llibertat d'expressió. Concloent, que aquest dret no és un dret absolut sinó que ha d'exercitar-se conforme a les exigències de la bona fe encara que matisat amb els condicionaments mutus impostos per les relacions que neixen del contracte de treball, límits que afecten tant als treballadors com a l'empresa, de tal manera que la difusió lliurement de pensaments, idees i opinions, incloguin o no actes de critica en sentit ampli, acabarà on comença el dret a la dignitat i a l'honor (art. 18 CE) de la part enfront de la qui es dirigeixen, doncs no es pot oblidar que en la llibertat de pensament, idees i opinions que proclama l'article 20. 1 de la CE, no queden englobades insults, qualificatius o qualsevol altra manifestació tendent a desprestigiar a persones, ja siguin aquestes físiques o jurídiques, tinguin o no la condició de treballador.

El problema més important que es troba la Sala, es produeix al moment que ha de diferenciar si les manifestacions realitzades pel treballador amb una clara intenció crítica, superen el límit descrit, i poden qualificar-se com un atemptat contra la dignitat i l'honor de la persona ofesa, doncs és evident que el nostre ordenament no ofereix regles interpretatives precises per realitzar aquest treball, i no tota difusió de pensaments, idees, i opinions dirigides per un treballador enfront de la seva empresa poden considerar-se ofensives, només podran aconseguir el qualificatiu de falta molt greu aquelles que tinguin un veritable caràcter ofensiu que cercenen de forma clara i palesa l'honor o la dignitat de l'empresa, dels treballadors que presten allí els seus serveis o de qualsevol altra persona vinculada a la mateixa i quan revesteixin tal gravetat que sigui suficient per justificar la imposició de la més altes de les sancions com és el de l'acomiadament.

La Sala reconeix que en el fonament de dret quart de la sentència d'instància, es posa en evidència que l'actor criticava, a través del seu compte de xarxa social Facebook, les elevades retribucions que percebien alguns directius de l'empresa que no es justificaven a la seva manera de veure amb la situació de crisi per la qual s'estava passant, com igualment criticava la supressió a les escoles de música de les beques, o l'extinció dels contractes de treball de treballadors del Liceu. A més, reclamava a través d'aquest mateix mitjà més transparència, que es publicaran les retribucions i s'investiguessin les contractacions del Cor, atès que s'hi havia fet determinades contractacions de certs personatges públics que d'entrada mancaven de certa justificació. És cert que juntament amb tot això, també es va arribar a qualificar a certs directors de la Fundació de mafiosos i que també va proferir enfront d'això tot tipus d'expressions tretes de context i malament sonantes, exagerades, desagradables i sobretot poc afortunades i sens dubte “reprotxables moralment”. No obstant això l'anterior, es planteja si tot el que s'ha dit ha superat els límits que li atorga el seu dret de llibertat d'expressió. En definitiva, la qual cosa s'ha de valorar és si les mateixes tenien o no un clar ànim d'injuriar o per contra si es van fer amb el simple ànim de crítica o denúncia.

La Sala, igual que va fer la Juzgadora d'instància, té en compte en aquest examen que l'empresa on treballa l'actor és una Fundació que es nodreix principalment de fons públics i que com tal ha de suportar una major quota crítica que una empresa privada, o que cap perjudici se li ha produït, o que les crítiques es van publicar en el seu perfil personal de Facebook d'accés limitat, arribant a la conclusió malgrat l'indicat que l'actuació del treballador no supera els límits descrits i per tant considera que les expressions, crítiques i comentaris estan realitzades en l'exercici del legítim dret de llibertat d'expressió en el qual es queda inclòs el dret a criticar, ratificant doncs la sentència d'instància i declarant la nul·litat de l'acomiadament per vulneració del dret fonamental de llibertat d'expressió.

Podríem concloure, que crida l'atenció que el Tribunal no consideri injuriosos o prou ofensius, termes i expressions com a “mafiosos”, “corruptes”, “cobrar-se favors”, etc., i al mateix temps tingui en consideració que el tractar-se d'una Fundació que es finança amb fons públics, aquesta pugui estar sotmesa a una exposició i crítica major. En conseqüència, es podria deduir que si l'empresa hagués estat una persona física o jurídica privada, l'acomiadament potser hagués tingut una altra qualificació; la qual cosa resulta sorprenent ja que per a la qualificació del mateix com a procedent, improcedent o nul, s'ha d'estar a anàlisi dels fets i no a la naturalesa jurídica de l'ocupadora.