El Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, en la seva Sentència nº 198/2016 de 3 de febrer, ha procedit a definir el concepte de “hora extraordinària” en la modalitat de treball a distància i mitjançant l'ús de mitjans informàtics.

El pronunciament sorgeix en el context d'una demanda en matèria de classificació professional per part d'un treballador de categoria “corredor de plaça” (comercial) a una empresa de comunicacions; el qual, després del seu acomiadament, reclama per entendre no resoltes diverses qüestions; entre elles, la reclamació de 3.978 € en concepte d'hores extraordinàries.

De forma gairebé paral·lela a l'acomiadament del treballador, es dóna la circumstància que la Inspecció de Treball havia estès acta d'Infracció a l'empresa, en constatar “la inexistència de jornada laboral establerta” per als treballadors adscrits a la referida categoria i que desenvolupaven gran part de l'activitat laboral al seu domicili particular, així com “la realització habitual pels mateixos de jornades laborals de durada superior a les normativament establertes”; i que “al centre de treball no existia calendari ni horari de treball”.

La Sentència d'Instància, va estimar la reclamació efectuada pel treballador quant a la reclamació d'hores extraordinàries; sent no obstant això, recorreguda per ambdues parts.

Resolts els respectius recursos, el Tribunal Superior de Castella i Lleó, confirma el dictat pel Jutge “a quo” quant a la reclamació d'hores extraordinàries davant l'argumentació de l'empresa recurrent que, bàsicament qüestionava el propi concepte de “hora extraordinària” en aquells casos en els quals el treballador realitza una part del treball al seu domicili en la modalitat de treball a distància i mitjançant l'ús de mitjans informàtics. Al·legava l'empresa, que aquesta no podia efectuar un control sobre l'activitat desenvolupada pel treballador posat que el seu domicili era un espai protegit pel seu dret a la intimitat; i que si aquest realitzava hores extraordinàries era la seva exclusiva decisió i responsabilitat, sense que això pogués repercutir-li econòmicament exigint-se el seu pagament.

El Tribunal Superior de Castella i Lleó, s'oposa a l'argumentat per l'empresa (i estima acreditat el que figurava a l'Acta de la Inspecció de Treball) sobre la base del següent:

1. El temps de treball al domicili és temps de treball exactament igual que el realitzat fora del mateix.


2. El control del temps de treball és responsabilitat de l'empresa (art. 35.5 ET).


3. Encara que el treballador presti el seu treball al seu domicili, correspon a l'empresa establir pautes necessàries sobre temps de treball per garantir dels límits de jornada i descansos.


4. El dret a la intimitat i la inviolabilitat del domicili són drets del treballador que habita en ell, sense que l'empresa pugui invocar-los en contra seva. És obligació de l'empresa establir les normes sobre temps de treball i instruments de declaració i control.


5. Per tant, només si l'empresa compleix amb l'anterior, seria possible admetre que una conducta del treballador a l'interior del seu domicili en vulneració de les pautes establertes i ometent els instruments de control empresarial, pogués donar lloc a exceptuar el pagament de les corresponents hores i el seu còmput com a temps de treball.