“El ‘nomen iuris’ que las partes hayan dado al contrato no determina por sí mismo la naturaleza que haya de atribuirse

a éste, que dependerá siempre de los elementos definidores de la relación”

La Sala social del Tribunal Superior de Justícia de Balears, per mitjà de recent sentència de 18 de març de 2016, estableix molt clarament les línies que defineixen i separen el concepte de relació laboral comuna (article 1.1 de l'Estatut dels Treballadors) i el de relació laboral especial d'alta direcció (article 2.1.a) d'aquest cos legal, i desplegada per mitjà del Reial decret 1382/1985. Avançant-nos al que vindrà, podem dir que es marca l'eix de separació en la realització o no de funcions que comportin exercici autònom de poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa.

En efecte, el supòsit sotmès a la consideració de la sala del TSJ Balears és molt similar als analitzats pel Tribunal Suprem en sentències, com la de 12 de setembre de 2014, en la qual es comença per fer una sintètica referència a la jurisprudència relativa a la relació laboral de caràcter especial d'alta direcció en l'esfera privada, destacant, entre altres principis, els següents:

a) Han d'exercitar-se poders inherents a la titularitat de l'empresa que s'incloguin en el cercle de decisions fonamentals o estratègiques, amb independència que existeixi un acte formal d'apoderament (Sentències de la Sala social del Tribunal Suprem de dates 6 de març de 1990, 18 de març de 1991, i de 17 de juny de 1993). Que el requisit que el treballador exerciti poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa “implica, fonamentalment, la capacitat de dur a terme actes i negocis jurídics en nom de tal empresa, i de realitzar actes de disposició patrimonial, tenint la facultat d'obligar a aquesta enfront de tercers”, així com que aquests poders han d'afectar a “els ‘objectius generals de la companyia’, no podent ser qualificats com a tals els que es refereixin a facetes o sectors parcials de l'activitat d'aquestes” (Sentència de la Sala social del Tribunal Suprem de data 24 de gener de 1990). D'aquesta forma, en un supòsit relatiu a un director-gerent d'una multinacional es destaca per atribuir-li la condició de personal d'alta direcció (Sentencia Tribunal Suprem de 13 de novembre de 1991) que “resulta de l'exprés nomenament del mateix com a director-gerent de la societat pel Consell d'Administració... el que comporta no una mera concessió formal sinó una efectiva atribució de facultats de direcció així com del poder empresarial de decisió, del que són suficientment indicatius l'expressa referència a la seva activitat gerencial i directiva en els documents acompanyats per ambdues parts ..., la constància de la seva situació en la cúpula de l'organigrama de la societat demandada ..., l'alta retribució concedida ..., i la pròpia definició que l'actor realitza en la demanda de quin fos l'objecte de l'activitat que li va ser encomanada en signar-se el contracte, consistent, segons afirma, a procedir al reflotamiento de la societat...": es tracta, en definitiva, de facultats atinentes a l'exercici de poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa. Que hagin d'exercitar-se amb autonomia i plena responsabilitat (article 1.2 del citat amb anterioritat Reial decret 1382/1985) no ha d'entendre's com a exigència d'exclusivitat (és a dir, com a exercici i responsabilitat no compartits), sinó com a expressió global i completa -i al mateix temps com a correlat adequat- de l'ampli àmbit de poder conferit.

b) Un dels elements indiciarios de la relació especial de serveis dels empleats d'alta direcció és que les facultats atorgades, a més d'afectar a àrees funcionals d'indiscutible importància per a la vida de l'empresa, han d'estar referides normalment a l'íntegra activitat de la mateixa o a aspectes transcendentals dels seus objectius, amb dimensió territorial plena o referida a zones o centres de treball nuclears per a aquesta activitat. Això és així perquè aquest contracte especial de treball es defineix en l'article 1.2 RD 1382/1985, d'un costat, per la inexistència de subordinació en la prestació de serveis (autonomia i plena responsabilitat), i, d'un altre costat, per l'exercici dels poders que corresponen a decisions estratègiques per al conjunt de l'empresa i no per a les diferents unitats que la componen (poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa i relatius als objectius generals de la mateixa); pel que no s'estarà davant una relació especial d'alta direcció quan els poders o facultats atribuïts al treballador no aconsegueixin als objectius generals del conjunt empresarial, sinó que es limiten a l'àrea funcional i territorial que li havia estat encomanada. En aquesta línia es troben, entre unes altres, les Sentències del Tribunal Suprem de 24 de gener de 1990, 30 de gener de 1990, i 12 de setembre de 1990 (el cas d'un administrador d'un Parador de Turisme), 2 de gener de 1991 i 22 d'abril de 1997 (director hotel en cadena hostaleria) i 4 de juny de 1999 (director financer grup d'empreses).

c) És exigència per atribuir a una relació laboral el caràcter especial que és propi de les d'alta direcció, que la prestació de serveis hagi d'exercitar-se assumint, amb autonomia i plena responsabilitat, poders inherents a la titularitat jurídica de l'empresa i relativa als objectius generals de la mateixa, i que l'alt càrrec, en el desenvolupament de les seves funcions i exercici de les seves facultats, disposi, a més, d'autonomia, assumint la responsabilitat corresponent; autonomia que només pot quedar limitada per les instruccions impartides per qui assumeix la titularitat de l'empresa, per la qual cosa, normalment, haurà d'entendre's exclòs de l'àmbit d'aplicació del referit Reial decret i sotmès a la legislació laboral comuna, aquells que rebin tals instruccions d'òrgans directius, delegats de qui ostenti la titularitat de l'empresa, doncs els comandaments intermedis, encara que exerceixin funcions directives ordinàries, queden sotmesos a l'ordenament laboral comú.

d) No cal confondre l'exercici de determinades funcions directives per alguns treballadors (per exemple mitjançant el fenomen de delegació de poder sense afectar als objectius generals de l'empresa) amb l'alta direcció que delimita l'article 1.2 RD 1382/1985 en relació amb l'article 2.1.a) de l'Estatut dels Treballadors, que no pot ser objecte d'una interpretació extensiva (sentències del Tribunal Suprem de 24 de gener de 1990, 13 de març de 1990 i 11 de juny de 1990). Caracteritza la relació laboral del personal d'alta direcció la participació en la presa de decisions en actes fonamentals de gestió de l'activitat empresarial, així com que per apreciar l'existència de treball d'alta direcció s'han de donar els següents pressupostos: l'exercici de poders inherents a la titularitat de l'empresa, el caràcter general d'aquests poders, que s'han de referir al conjunt de l'activitat de la mateixa, i l'autonomia en el seu exercici, només subordinat a l'òrgan rector de la societat. I precisament com a conseqüència d'aquestes consideracions referents a la delimitació del concepte de ‘alt càrrec’, és pel que s'ha proclamat que aquest especial concepte ha de ser d'interpretació restrictiva.

En l'esmentada sentència del Tribunal Suprem de 12 de setembre de 2014, de la qual es fa ressò la sentència de la Sala del TSJ Balears, s'aborda també el problema de la relació especial d'alta direcció en el sector públic i es recorda que no hi ha un concepte especial d'alta direcció per a les Administracions Públiques i si aquestes en virtut de les normes de Dret Administratiu no poden en principi delegar "poders inherents" a l'esfera de competència pròpia dels òrgans administratius superiors, d'això es derivaran les corresponents restriccions en l'aplicació d'aquest tipus de contractes, però sense que en cap cas sigui possible dispensar la concurrència d'algun dels requisits que delimiten l'alta direcció –anteriorment relacionats-, permetent que s'atorgui aquesta qualificació a treballs que no compleixen les exigències legals (sentència del Tribunal Suprem, Sala social de 17 de juny de 1993).

Des d'aquesta perspectiva, es declara que el fet que existís una relació de confiança no és suficient per apreciar l'existència d'un treball d'alta direcció, perquè ni la confiança és element privatiu d'aquesta relació, ni l'existència de la mateixa podria justificar la falta dels requisits legals.

Aquesta doctrina jurisprudencial, continguda en la sentència del Tribunal Suprem comentada de 12 de setembre de 2014, ha obligat a la Sala social del Tribunal Superior de Justícia de Balears -com es reconeix i motiva en la pròpia sentència de 18 de març de 2016- a apartar-se del criteri seguit en algunes sentències en les quals va declarar l'existència d'un contracte d'alta direcció dins de l'ocupació pública a partir dels vincles de confiança i la lliure designació per part dels responsables polítics de l'Administració.

En conclusió, servirà aquest patró establert Jurisprudencialment per les resolucions comentades, per resoldre l'espinós dilema que sol presentar-se en haver de posicionar-se sobre si una relació laboral és o no especial d'alta direcció. I tot això per descomptat amb independència de l'existència d'un contracte de treball escrit que clarament així la defineixi; doncs com ja és ben sabut en aquesta tornadiza i tal vegada inquieta branca del Dret, i des del seu origen, ‘les coses són el que són i no el que les parts diuen que són’.