Un dels temes més polèmics, en l'àmbit de la relació jurídic laboral, és si l'empresari pot sotmetre al treballador de forma aleatòria que posen a prova la seva honestedat. Podem entendre que sota la noció de “test o prova d'honestedat” es comprenen les pràctiques empresarials consistents a provar l'honradesa dels seus empleats utilitzant mecanismes que consisteixen en la utilització de tècniques que permeten determinar si el treballador s'està apropiant de diners o de béns pertanyents a l'empresa o a clients d'aquesta. El característic és que es tracta de controls que es realitzen sense el consentiment previ dels treballadors.
El supòsit jutjat part d'una hipòtesi que l'empresa, va encomanar la neteja d'un vehicle al qual prèviament havien col·locat en la guantera, un bitllet de 50 euros que havien fotocopiat i lliurat a la Policia Local com a prova de la seva honradesa. Quan el treballador es va guardar el bitllet, l'empresa va acudir a la Policia Local que va descobrir els 50 euros en la butxaca del treballador.
L'empresa comunica al treballador el seu acomiadament per escrit per incompliment contractual greu, incloent, entre unes altres, la causa mancada molt greu de furt.
Doncs bé, partint que les resolucions judicials han de “preservar el necessari equilibri entre els drets derivats de contracte i les obligacions del mateix”, el TSJ de Catalunya en sentència de 31 de juliol de 2003, va declarar que les limitacions dels drets i llibertats del treballador han de ser les indispensables i estrictament necessàries per satisfer un interès empresarial mereixedor de tutela i protecció, de manera que si existeixen altres possibilitats de satisfer aquest interès menys agressives i afectantes del dret en qüestió, caldrà emprar aquestes últimes i no aquelles. Es tracta, en definitiva, de l'aplicació del principi de proporcionalitat. És la trucada “prova d'honestedat” que sí es duu a terme de forma habitual i aleatòria és palmariamente inadmissible”.
I és que la bona fe no només ha de guiar el procediment sinó també les relacions entre particulars i així l'Art. 7 del C. c., estableix que els drets hauran d'exercitar-se conforme a les exigències de la bona fe.
I això és així també en l'àmbit del contracte de treball en les relacions d'empresari i treballador. Tan és així, que l'Art. 54.2 d) de l'I.T., qualifica molt greu la transgressió de la bona fe contractual. I encara que la bona fe només està expressament recollida en l'Estatut en l'Art. 5 a), entre els deures del treballador, és evident que també l'empresari ha d'exercitar les seves facultats conformi a les exigències de la bona fe.
Segons el parer de la Sala social corresponent, constitueix una utilització abusiva de les facultats empresarials contrària a les exigències de la bona fe de posar paranys als treballadors a fi d'assegurar-se que aquests tenen una honestedat a prova de tot tipus de temptacions. De manera que, la jurisprudència penal considera nul·la la prova relativa a l'anomenat delicte provocat, no poden acceptar-se tampoc en l'àmbit laboral aquest tipus de proves, com l'anomenat “test d'honestedat”, quan com en el cas es manquen de justificacions, al no existir sospites prèvies d'incompliment per part del treballador, doncs llavors tal prova pot convertir-se en un instrument en mans de l'empresari per provocar incompliments per part de treballadors als quals vol acomiadar i AIXÒ ÉS INADMISSIBLE.
Vinya., en sentit contrari a l'establert en el cas comentat, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 20 de juny de 2006, a través de la qual es rebutja per motius molt fonamentats, en una empresa d'àmbit d'activitat nacional, que no s'està davant un “ESQUER” que hagués col·locat l'empresa, sinó davant una apropiació indeguda de monedes amb independència que aquestes estiguessin marcades o no, la qual cosa serveix a l'empresa per acreditar l'apropiació i l'acomiadament.
