És pràctica repetida de la Inspecció de Treball, “revisar” com s'ha vingut aplicant per part de les empreses l'abonament del plus transport a aquells treballadors que realitzen la seva jornada a temps parcial.

La qüestió de quin era la correcta fórmula d'abonar aquest plus en aquells treballadors que presten els seus serveis amb una jornada a temps parcial, havia estat resolta per la Sala social de l'Audiència Nacional de 20 de Febrer de 2015, i finalment, ha estat confirmada per la recent Sentència del Tribunal Suprem 369/2016, de 3 de Maig de 2016.

El conflicte d'origen sobre el qual es pronunciava la Sentència confirmada pel Suprem, estreba en la demanda interposada per la representació sindical d'un col·lectiu de treballadors d'una empresa de viatges que qüestionaven la interpretació que havia donat la Comissió Mixta Paritària sobre l'aplicació de l'article 41 del Conveni Col·lectiu del Sector, regulador precisament del referit plus.

L'Audiència Nacional, va entendre que l'argumentació acordada per la referida Comissió Paritària (en essència, sostenir que el plus de transport íntegre, només podia abonar-se als treballadors a jornada completa, corresponent la part proporcional als treballadors a temps parcial) no era conforme a dret, sobre la base del raonament doctrinal que es reprodueix en la Sentència del Tribunal Suprem, i que en síntesi és el següent:

• La Directiva 1997/81 va elevar a norma comunitària l'Acord marc sobre el Treball a temps parcial que en la seva clàusula 4 va determinar el principi de no discriminació entre treballadors a temps parcial i treballadors a temps complet comparables.

• Aquesta Directiva es va traslladar al nostre ordenament a través de l'art. 12.4.d) del ET que estableix que: Els treballadors a temps parcial tendran els mateixos drets que els treballadors a temps complet.

• L'aplicació del principi de no discriminació s'assenta en la dispensa d'un igual tracte al treballador a temps parcial que al contractat a temps complet, quedant solament justificat un tracte diferenciat quan es tracti de drets el reconeixement dels quals depenguin del temps treballat atenent a la regla de la proporcionalitat.

• Quant a l'abonament del plus, no cal al·legar com a lògica regla de proporcionalitat entre jornada parcial i jornada completa per establir una diferència de tracte per aquest motiu, en la mesura en què: “aquest plus no té la consideració de salari i el seu objectiu és compensar les despeses de transport i distància que han d'assumir els treballadors per raó de la seva assistència al treball”, resultant “evident que qui treballa a temps parcial assumeix els mateixos costos per la seva assistència al treball que qui treballa a jornada completa”.

Ara bé, matisa la Sentència, donada la definició del contracte a temps parcial -com aquell que s'ha celebrat per un nombre d'hores al dia, a la setmana, al mes o any, inferior a la jornada de treball que els que realitza un treballador a jornada completa comparable- és possible que en alguns casos el contracte de treball es presti a temps parcial emprant-se en això un nombre menor de dies que els que realitza un treballador a jornada completa comparable, per la qual cosa el reconeixement de la igualtat de tracte no impedeix l'ocupació de la proporcionalitat en funció d'aquest paràmetre.

Es conclou així, que el plus transport pivota sobre les despeses de desplaçament, que no depenen del nombre d'hores treballades, sinó del nombre de desplaçaments, que es produeixin des del domicili a l'empresa per cada dia de treball.